divendres, 27 de desembre del 2013

L'ILLA de Giani Stuparich

O de mirar la mort als ulls. 

Stuparich presenta amb aquest relat breu de poc més de cent pàgines una experiència commovedora entre pare i fill. Un relat sobre la vida, la mort, la malaltia, i sobretot l'amor. Pare i fill decideixen retrobar-se en l'espai que havien compartit en un passat comú, l'illa. Espai que encarna els bells records de joventut i de llibertat i que, ara, és l'escenari d'un viatge intens cap a la necessitat humana d'expressar i compartir els sentiments que ens uneixen.

A punts aclaparadora, m'ha fet pensar en molts moments en una de les obres més celebrades de Caspar David Friedrich: "Monjo davant del mar" on de forma alternativa tan el pare com el fill poden identificar-se amb aquest personatge solitari que observa la immensitat davant seu.


 És, sens dubte, una grata sorpresa i una obra molt recomanable. Una petita joia de l'editorial Minúscula, d'una de les col·leccions més encertades, Microclimes.


 
"Va sentir una esgarrifança a l'esquena i, tot i ofegar-se de calor, la suor se li va refredar a la cintura i al front. Els mosquits el continuaven empipant amb el seu brunzit insistent. Evitaven les seves plantofades impacients i es rabejaven posant-se-li, enganxosos, a totes les parts indefenses de la cara.
L'aigua del port centellejava, negra, quieta, gairebé sinistra. Del jardinet n'arribava un tuf de plantes sufocades. A sota un cop abaixades les persianes del bar, ja no se sentia cap soroll de vida. 
Li va fer l'efecte que l'illa estava abandonada enmig d'una immensitat infranquejable. Per primera vegada va tenir l'estranya i angoixosa sensació d'estar en una solitud exclosa del comerç humà.
Va parar l'orella. El seu pare tossia: una tos obstinada, tancada, que li ressonava al cor. Igual que la nit anterior, clarejava quan es va poder adormir."
 

dijous, 19 de desembre del 2013

QUAN VAIG DEIXAR DE SER NATURA LLEUGERA d'Anna Altisén

"Quan vaig deixar de ser natura lleugera" és un relat en primera persona de la vivència personal de l'autora amb una malaltia mental. És el que ella mateixa anomena una "autopatografia". I és que és la malaltia mental, a la que ella es refereix com a melancolia, la que vertebra un text esplèndidament escrit i que aprofundeix en un dels tabús més vius de la cultura en què vivim com són les malalties mentals. 

Anna Altisén explica les seves crisis, els seus ingressos hospitalaris, les seves eufòries i les seves patacades d'es d'una voluntat clara, i que ella mateixa fa explícita en més d'un punt de l'obra: de buidar-se'n, de deixar anar llastre per poder seguir endavant amb una nova esperança, per la qual també hi ha espai al llibre. 

Una història que sorprèn i que et converteix en còmplice necessari de l'ascens a la superfície des de les profunditats de la bogeria.
 
 
"És com si el diagnòstic de la malaltia hagués obert un parèntesi i jo m'entestés a dir que la meva vida no continuarà fins que el parèntesi es tanqui, quan en realitat la vida dins el parèntesi és una vida que suma. I el que vingui després, si és que un dia per fi trobo l'equilibri emocional, no s'edificarà a partir de la persona que era abans de posar-me malalta sinó de la persona en qui m'hauré transformat durant tots aquests anys de letargia. Potser no em tocarà mai més viure la vida com una cursa. Potser m'hauré de conformar a desxifrar quin cercle sembla que avanci en el meu dia a dia, si és que n'avança algun. I qui sap, potser tot plegat és millor per mi. "

dimecres, 11 de desembre del 2013

DELS BONS MOMENTS

Ja hi torno a ser. En aquell punt en que res del que et va a parar a les mans t'atrau prou com per deixar't-hi caure sense reticències. Aquella sensació de llegir des de la superfície tan desagradable perquè ja et fa intuïr que allò no va per bon camí i que, difícilment, canviarà. Perquè, desenganyem-nos, si un llibre no t'enganxa de bon començament, és força probable que ja no ho faci més endavant sense una gran dosi d'esforç, que, a part, no sempre està disponible. A més a més, hi ha una dificultat afegida, i és que sóc hereva de la vella escola del "no pot quedar res al plat", o sigui, has de seguir llegint encara que no t'agradi. 

Així que avui, m'he decidit: NO, no cal seguir empassant, no cal seguir llegint. No existeixen els bons llibres o els mals llibres. Existeixen els bons moments i els mals moments, així que, deixem espai a les oportunitats i seguim buscant, perquè arribarà. Sempre arriba.




dimarts, 3 de desembre del 2013

LA SOLITUD DELS NOMBRES PRIMERS de Paolo Giordano

"La solitud dels nombres primers" és un llibres sorprenent. Ni el títol, ni la portada, ni tan sols la contraportada, t'adverteixen prou del que hi ha dins. Hi dic prou perquè és d'aquells llibres que es pot tornar rebel amb qui no l'ha escollit al 100%.  Malgrat haver estat durant molt temps un "best-seller", és d'aquests llibres que, o t'encanta, o el detestes, i això, no és habitual en llibres tan exitosos a nivell de ventes. 

Giordano presenta en aquesta història dos adolescents que viuen les seves solituds en companyia. Són personatges perfectament traçats, profunds, i psicològicament molt interessants i suculents. És precisament per això, que ell llibre encomana una grisor malenconiosa que, en alguns moments, t'esperona a sacsejar el llibre com faries amb qualsevol amic de confiança quan veus que l'està cagant... Però com a la vida mateixa, Giordano deixa que tan l'Alice com en Mattia cometin els seus propis errors, malgrat el lector maldi per redreçar-ho. 

Per mi, un molt bon llibre, escrit impecablement i que, si t'enganxa, es llegeix en una tarda.  


"En Mattia ho feia expressament, de ser tan silenciós sempre que es movia. Sabia que el desordre del món no parava d'augmentar, que el soroll de fons creixerà fins a cobrir tots els senyals coherents, però estava convençut que mesurant atentament tots els seus gestos no seria tan culpable d'aquesta lenta decadència.

Havia après a posar primer la punta del peu i després el taló, amb el pes desplaçat cap a la part externa de la planta, per minimitzar la superfície de contacte amb el terra. Havia polit aquesta tècnica feia anys, quan de nits s'aixecava i escorcollava d'amagat tota la casa, perquè tenia la pell de les mans tan eixuta que l'única manera d'adonar-se que aquelles extremitats encara eren les seves era passar-hi una fulla de ganivet. Amb el temps, aquell caminar estrany i circumspecte s'havia tornat el seu pas normal."

dimarts, 26 de novembre del 2013

MI MONTAÑA d'Eider Elizegi

Novembre, cita ineludible: Festival de cinema de muntanya de Torelló. Així doncs, estem de ressaca de festival. Enguany la 31èna edició. I com sempre grans dosis de natura, d'aventura, d'instint, d'arrels, de supervivència, i, en definitiva, de Passió. Passió amb majúscules. Això és la muntanya, això és la natura: Passió amb majúscules.

És el torn, doncs, d'aprofundir en allò que transforma qualsevol instant en un instant únic, intens i imprescindible. Per fer-ho, crec que no hi ha millor manera que presentant-vos a l'Eider Elizegi. Si feu una volta pel seu blog, veureu quantes capes componen la seva passió: fotografia, poesia i muntanya es fonen en una barreja perfecta. 

Per mi, un dels seus imprescindibles: Mi montaña. Resulta ser el seu quadern de bitàcola durant la temporada que va estar treballant al refugi de Gouter, l'últim refugi abans d'arribar al cim del Montblanc. El llibre és un relat íntim sobre la seva vivència i la seva peculiar relació amb la muntanya, que expressa amb un llenguatge que bascula entre la prosa i la poesia.

No és un llibre que parli de grans paisatges ni d'un entorn idíl·lic, sinó que aprofundeix en aquesta Passió amb majúscules que mencionava, però des d'una òptica personal i peculiar. Un plaer per qualsevol amant de la muntanya i per qualsevol persona que frueixi de la vida amb Passió.



  
"Mi Montaña me está buscando.


¿La oyes? Rrrrrggrsrrsrrrrrrgrrrggrrrr...Ruge silenciosa por debajo de la tierra. 

La llamo con voz muy suave. La llamo con una sonrisa, un susurro inaudible, una exhalación...ahhhhhhhhh... y me quedo quieta sentada en silenciosobre la tierra, dejándome ser buscada por Mi Montaña, haciendo nada, esperando sin esperar, aguardando a ser encontrada por sus hielos, sus nieves, su respiración mineral, sus rocas, sus cuevas, su frío y su calor, su viento, su lluvia, su espacio vacío, su hierba, su masa... sabiendo que aunque no exista existe, y que aunque exista no existe."
 

dissabte, 16 de novembre del 2013

EL COR ÉS UN CAÇADOR SOLITARI de Carson McCullers

Carson McCullers tenia aquesta història al cap ja amb disset anys. No va ser fins als vint-i-tres, però, que la va poder publicar, en el que va ser el seu primer llibre. Aquest fet, converteix l'obra en quelcom encara més extraordinari. És un llibre magnífic escrit d'una manera magnífica. 

Pàgina a pàgina desprèn un trist i aspre alè de realitat, entorn d'uns personatges embolcallats de solitud. El miracle és que, malgrat tot, perviu un fil d'esperança que fa el llibre més digerible i plaent. Des del primer moment m'ha fet pensar en algunes de les escenes més emblemàtiques de "Bagdad Cafè"  i sobretot, en la seva banda sonora.

Resulta un llibre àgil, subtil i pausat, on McCullers aconsegueix que la reivindicació i la lluita per la justícia social siguin un plus per una gran història. Personatges com el doctor Copeland, el mut senyor Singer, o l'alter ego de McCullers, la jove Mick, deixen una empremta difícilment esborrable, tan per les seves paraules com pels seus silencis pertorbadors.


 
"¿Com havia estat, allò? Durant un minut, l'obertura es balancejà d'una banda a l'altra. Com una passejada o una marxa. Com Déu caminant en la nit. Tota ella quedà com glaçada per fora; només aquell començament de la peça li cremava per dins. Ni tan sols pugué sentir la continuació; es quedà allà asseguda, esperant, glaçada, amb els punys closos. Al cap d'una estona tornà a sentir la música, més dura i més forta. No, no tenia res a veure amb Déu. Era ella, Mick Kelly, caminant de dia i sola de nit. Sota el sol ardent i a les fosques, amb tots els seus projectes i els seus sentiments. La música era ella, la seva veritable personalitat."   

 

dissabte, 9 de novembre del 2013

CARTES A UN JOVE POETA de Rainer Maria Rilke

No fa gaires dies em demanaven quin era el meu llibre preferit, en el supòsit que només pugués escollir-ne un. No vaig poder respondre, em sembla inimaginable quedar-me només amb un. Cada llibre té el seu moment, i cada moment el seu llibre.
Però potser no és cap disbarat si dic que si que n'hi ha un, que sempre m'acompanya, que em torna a commoure cada cop que l'obro, sigui a la pàgina que sigui. I que em faria trontollar, la seva absència.

"Cartes a un jove poeta" és un petit recull de les cartes que es van intercanviar Rilke i Franz Xaver Kappus, un jove aprenent de l'art de la poesia. Així l'aprenent demana consells al mestre i s'enceta entre ells un diàleg sobre la creació artística en general i l'escriptura en particular. Són, en el fons, reflexions sobre el què, el com i el perquè d'escriure que arriben al lector transformades en reflexions sobre la vida, l'amor i la mort.

Per mi és, sens dubte, un imprescindible.


 

"Potser no serveix de res que jo ara comenti detalladament les seves paraules; perquè el que podria dir sobre la seva tendència al dubte o sobre la seva incapacitat de posar d'acord la vida exterior i la interior, o sobre totes les altres coses que l'oprimeixen, és allò que ja li he dit sempre: sempre el meu desig que vulgui trobar prou paciència dintre seu per resistir, i prou simplicitat per creure; que vulgui guanyar més i més confiança envers el que és difícil, i envers la seva soledat entre els altres. I pel que fa a la resta, deixi que la vida li esdevingui. Cregui'm: la vida té raó, en tots els casos."  




dijous, 7 de novembre del 2013

MIREU-ME BÉ: SÓC L'ALTRE

Mireu-me bé: sóc l’altre.
Coix de dos peus,
sorrut i solitari.
No vinc d’enlloc
i escric per sobreviure.
Desfaig camins
perquè no sé dreceres.
Reprenc costums.
Si ara pogués, jauria
pels marges clars
amb noies de pell fosca.
Però he crescut
i algú m’ha omplert de vidres
tota la sang.
Mireu-me bé: coixejo.
No tinc sinó
la veu que em representa.
Adollo mots
i els mots em purifiquen.

Emergiré de mi mateix el dia
que un vent terral
m’eixugui els ulls. Són altes
les espases de foc
d’aquesta lluita
que em serva dret
contra la por i el somni.

Mireu-me bé,
mireu-me bé: sóc l’altre.

                                                                                              Miquel Martí i Pol



Aquest novembre Proa edita el tercer volum de les seves memòries ("Miquel Martí i Pol: amb vidres a la sang"). Perquè qualsevol excusa és bona per recordar alguns dels seus poemes més punyents.

diumenge, 27 d’octubre del 2013

WONDER de R.J. Palacio

Davant de l'èxit de vendes de "Wonder" i d'una portada més que curiosa, vaig decidir tastar això que a tanta gent havia semblat una novel·la del tot imprescindible. Haig de dir, per avançat, que no m'ha entusiasmat. Que si, que he trobat allò que pot fer que algú la trobi fantàstica, però no crec que sigui imprescindible.

"Wonder" és la història de l'August Pullman, un nen que va néixer amb una peculiaritat genètica el resultat de la qual és un rostre totalment desfigurat. La seva relació amb els pares, els primers dies d'escola, els primers amics i enemics, etc. És una història de dificultats i superació. Fins aquí, entenc que és una història necessària per allò d'acceptar la diferència, però tot el que sobrepassi aquesta premissa, crec que és excessiu. 

M'explico: pàgina a pàgina em va anar envaïnt la sensació de que pretenien alliçonar-me d'alguna cosa, una mica com allò de dividir el món entre els bons i els dolents. Els qui somriuen a l'August i els qui fan una ganyota al veure'l. Crec que és pretenciós i un punt malintencionat voler fer creure que no és normal reaccionar davant de l'anormalitat. Crec, fins i tot, que el que fa que una societat pugui ser considerada adulta, és la capacitat de poder assumir la diferència però no normalitzant-la, sinó simplement acceptant-la, que no és el mateix.

Així, crec que és un llibre més que adeqüat perquè llegeixin alumnes de secundària, perquè pot ser útil com a manual de supervivència a l'insitut, però més enllà d'això... és una història massa moralista. Això si, de llenguatge àgil, amb capítols narrats pels diferents personatges i amb música, ingredients que el poden convertir en un bon entreteniment. 


 
"El meu cap no para de donar-hi voltes i més voltes, però aleshores sorgeixen pensaments més lleugers que suavitzen la tensió, com una tercera una mica baixa en un acord major. No, no tot depèn de l'atzar. Si tot fos qüestió d'atzar, l'univers ens deixaria completament abandonats. I no ens hi deixa. Té cura de les seves creacions més fràgils de maneres que de vegades no podem veure. Com amb uns pares que t'adoren cegament. I una germana gran que se sent culpable de ser humana. I un nen de veu aspra que s'ha quedat sense amics per tu. I fins i tot una noia tenyida de rosa que porta una foto teva a la cartera. Potser és una loteria, però l'univers al final sap trobar l'equilibri. L'univers no deixa cap dels seus ocells desemparat."
 

dimecres, 16 d’octubre del 2013

SAUL I PATSY de Charles Baxter

"Saul i Patsy" és la recepta perfecta. La vida en parella, la crítica social, els fills, l'amor, l'amistat, la introspecció, la desesperança, l'entusiasme, l'humor,... tot en la justa mesura i untat amb el millor dels estils literaris. Baxter aconsegueix que qualsevol pugui apropar-se a uns personatges que traspúen una humanitat tangible, i en el fons, crec que som molts els lectors que acabem el llibre desitjant, algun dia, poder anar a trucar la porta de ca la Patsy i en Saul per fer una partida de scrabble

El binomi que representen els personatges principals és tan extraordinari que aconsegueix que el lector pugui identificar dins seu un Saul i una Patsy i que cada un dels seus pesaments ressoni dins seu amb força. Aquest és un dels encants de Baxter i fa del llibre un plaer.

"Saul i Patsy" és, clarament, un dels llibres que més m'atreveixo a recomanar amb fervor i entusiasme. Una petita joia.




"Saul, va pensar Patsy, era com una d'aquelles pastes dolces que de bon començament sembla que no en tens mai prou: les devores. I després, quan ja n'has tingut prou, et vols deslliurar d'aquella addicció, però no pots, no hi ha manera d'aturar-se. Aquells dònuts farcits de melmelada no desapareixeran mai de la teva vida, perquè en un moment determinat t'havies delit per ells. Lentament però implacablement, t'acabaran engreixant."




dijous, 10 d’octubre del 2013

SOL A BERLÍN de Hans Fallada

(En record d'Anna i Otto Hampel)

Habitualment, procuro no escriure sobre un llibre quan encara em trobo sota l'efecte que em produeix just acabar-lo, per allò de deixar reposar i calmar les idees i els sentiments. En aquest cas, però, no em puc esperar. Així que, encara sota la profunda torbació que m'ha causat, intentaré ordenar alguna idea coherent més enllà del riu desbocat d'emocions que encara no ha arribat a les aigües calmades.

"Sol a Berlín" és un testimoni imprescindible d'una de les lluites més dures i cruels viscudes per l'home del segle XX. Basada en fets reals, narra la història del matrimoni format per Otto i Anna Hampel (Quangel al llibre) que durant els anys 1940 i 1942 van empendre una subtil i feixuga tasca de resistència davant la macabre maquinària de l'estat nazi. 

En un crescendo magistral, Fallada transforma aquesta història en un clam pel valor de la resistència, pel valor de l'esperança i la justícia. En el pitjor dels escenaris aconsegueix que el lector iniciï un recorregut per les emocions més obscures de l'home, sempre, però, acompanyat d'un fil constant de gratitud i reconeixement. 

I és que és gràcies a exemples com els que narra aquesta història que un pot revitalitzar l'objectiu imprescindible de resistir, de no deixar de caminar. Perquè ja ens són masses els qui hi han deixat la pell en circumstàncies incomparablement més adverses que les que qualsevol de nosaltres puguem tenir en el nostre present.

Per dignitat, cal fer que tot plegat no hagi estat per res.   



"Miri, Quangel, ja sé que hauria estat molt millor que hagués vingut un home i ens hagués dit: heu de fer això i això, aquest és el nostre pla. Però si hagués existit un home així, a Alemanya no hauria passat el que va passar l'any 1933. De manera que hem hagut d'actuar sols, ens han empresonat sols, i haurem de morir sols. Però això no vol dir pas que estiguem sols, Quangel, ni que morim inútilment. No hi ha res que passi inútilment en aquest món i, com que lluitem contra la força bruta i a favor de la justícia, al final quanyarem.
- I què en traurem, de tot això, quan reposem a la tomba?
- I ara, Quangel! És que s'estimaria més viure per una causa injusta que morir per una de justa? Ni vostè ni jo no tenim cap altra opció. Com que som com som, havíem de seguir aquest camí."

 

dimarts, 1 d’octubre del 2013

El temple, o de l'encant dels llibres

Comparteixo un article de Jordi Nopca del diari Ara on parla de l'últim llibre de Jorge Carrión, "Librerías". És gratificant poder compartir allò que se sent quan un està voltat de llibres, quan un entra en l'espai sempre màgic de les llibreries.
 

Les llibreries més atractives del món

"Hi ha una consciència molt clara de la importància de les biblioteques o dels museus, però malauradament no passa el mateix amb les llibreries", lamenta, assegut al bar de La Central del carrer Mallorca, el professor Jorge Carrión (Tarragona, 1976). A Librerías (Anagrama, 2013), l'escriptor traça un elogi d'aquells espais on els lectors encara acudeixen per adquirir primera matèria per engrandir les seves biblioteques personals. Finalista de l'últim premi Anagrama d'assaig, el volum planteja un recorregut per algunes de les llibreries que l'autor ha visitat durant els últims quinze anys, des que va prendre consciència de la importància i la singularitat de cadascun d'aquests establiments.

La llibreria més important per a Carrión ha estat la Robafaves de Mataró -que ha abaixat la persiana temporalment-, perquè va ser on l'escriptor va experimentar per primera vegada, quan era adolescent, "la possibilitat de conviure entre llibres". Quan l'any 1994 va començar a estudiar humanitats a la Universitat Pompeu Fabra, va descobrir les llibreries barcelonines. A l'assaig fa una anàlisi de l'actual geografia d'establiments dedicats a la venda de literatura. Parla d'un centre -en què hi ha Laie, Documenta, Altaïr, Alibri i La Central- i un extraradi que té, com a punts més destacats, la Negra y Criminal de la Barceloneta i les gracienques Taifa i Pequod, "només imaginables en el context d'una vila, en un àmbit de proximitats". 

La més antiga, a Lisboa
Carrión dedica un dels catorze capítols de l'assaig a parlar de les llibreries més antigues del món. Hi parla de la genovesa Bozzi, que va obrir les portes el 1810; de la londinenca Hatchards, situada a Piccadilly -en actiu des del 1797-, i també de la Librería de Ávila de Buenos Aires, "la llibreria independent més antiga del món, sempre que acceptem l'any 1785 com a data de la seva fundació, ja que va ser llavors que el colmado on venien queviures i licors també va començar a vendre llibres", diu Carrión.

Per trobar la llibreria més vella del món, però, cal anar fins a Lisboa, on a poques passes del Café Brasileira i de l'estàtua de Fernando Pessoa, al número 73 de la Rua Garrett, hi ha la Bertrand, fundada el 1732 i que actualment té un grapat de sucursals escampades per diverses ciutats de Portugal (la botiga barcelonina, a la Rambla Catalunya 37, va ser absorbida ràpidament per Casa del Llibre). "La primera vegada que hi entres penses: aquí hi van estar Queirós, Pessoa i Cardoso Pires -recorda Carrión-. La sala per on entres encara conserva una part d'aquell passat venerable. Com que des de fa uns anys és una cadena de llibreries, la seu general també ha acabat uniformada".

Grans espais amb orgull 'indie'
Un establiment que l'assagista recomana és Ler Devagar. "És en una antiga nau industrial del barri d'Alcántara, també a Lisboa, i és una llibreria amb orgull indie que ocupa un local mastodòntic". Carrión assegura que les llibreries de grans dimensions que "interactuen amb l'espai que ocupen i amb altres dispositius propis del disseny i de l'art contemporanis" són una tendència important. En cita alguns exemples: The Last Bookstore, que ocupa la seu d'un banc del downtown de Los Angeles; Bookàbar, al Palazzo delle Esposizioni de Roma, i la immensa Bookworm, a Pequín.

"Són llibreries molt grans, amb un fons de qualitat, que normalment tenen una o dues cafeteries o fins i tot un restaurant. Com diu Antonio Ramírez, de La Central, es tracta de mirar d'allargar l'estada del consumidor tanta estona com sigui possible", resumeix Carrión, conscient que les llibreries es poden convertir en una atracció turística si "la seva monumentalitat o la condició pintoresca s'incorporen als circuits mundials de la imatge".
Una de les primeres botigues que va prendre consciència d'aquest valor afegit és la Shakespeare & Company de París, que va obrir les portes el 1919 per iniciativa de Sylvia Beach. El local de la Rue de la Bûcherie que ocupa actualment va acollir, del 1951 al 1962, la llibreria anglòfona Le Mistral -propietat de George Whitman-, i va ser després de la mort de Beach que va canviar de nom i es va convertir en residència d'escriptors joves, que a canvi d'un llit -instal·lat a l'interior de la llibreria- treballaven algunes hores a l'establiment, que amb els anys s'ha anat guanyant una aura llegendària gràcies a les excentricitats de Whitman. A l'altra punta de món, a San Francisco, hi ha la City Lights Bookstore, de l'últim supervivent de la generació beat , Lawrence Ferlinghetti. La City Lights celebra el 2013 el seu 60è aniversari (Ferlinghetti té 94 anys).

Un altre espai amb gran afluència turística és la Librairie des Colonnes de Tànger, que es beneficia dels nombrosos mites que han viscut a la ciutat marroquina, com ara Paul Bowles, William S. Burroughs, Juan Goytisolo, Marguerite Yourcenar i els autòctons Mohamed Chukri i Ahmed Yacoubi. La Strand de Nova York, especialitzada en llibre de segona mà, és una altra visita obligada, que ofereix una quantitat de títols inacabable repartits en quatre pisos al centre de Manhattan.

"Qualsevol llibreria ha de ser local i internacional al mateix temps. Ha de trobar-se en aquell territori de frontera entre la proximitat i la globalitat", diu Carrión, per qui la lectura en format digital hauria d'esperonar la transformació dels establiments. "El món canvia més ràpidament que mai. Si reflexiones i reacciones trobaràs la manera de continuar atraient els teus lectors, perquè cada llibreria és única. El més important és aconseguir crear vincles i sentiment de pertinença", afirma. I dóna un consell per a la supervivència: "Si s'hagués fet l'esforç d'afegir al punt de venda un discurs documental, en el moment del tancament de botigues històriques, com la Catalònia, hi hauria hagut una repercussió molt més gran".

diumenge, 29 de setembre del 2013

MRS. DALLOWAY de Virgínia Woolf


Després d'anys d'espera em vaig decidir a abordar l'obra de Virgínia Woolf. Una aureola de profund respecte m'impedia apropar-m'hi abans de sentir-me preparada per fer-ho. I cal dir que, malgrat tot, no existeix preparació possible. Virgínia Woolf és especial, en el millor dels sentits possibles.

"Mrs. Dalloway" és una història que gira entorn de les vicissituds d'una dama benestant anglesa. Els seus pensaments i sentiments, i els d'aquells qui l'envolten, teixeixen una novel·la complexa i que en molts moments s'apropa a la lírica poètica per expressar una profunditat en la que fàcilment s'hi reconeix a l'autora. 

Amb una escriptura brillant, pàgina a pàgina, t'adones que el que tens entre les mans és literatura en majúscules. La literatura entesa com un art. L'art d'escriure, l'art d'explicar, l'art de transformar les paraules en quelcom viu. Així, els personatges es dibuixen entre  línies amb una claredat extraordinària i amb una intensitat aclaparadora. 

Woolf dibuixa un escenari on l'acció és la pròpia estètica de les paraules, més enllà del què puguin fer o desfer els personatges. On predomina el "com" davant del "què". Una teranyina on el lector corre el risc de sadollar-se entre una literatura a la que no estem avesats. 


"No, no, no! No tornava pas a estar enamorat d’ella! Només se sentia, després de veure-la aquell matí, entre les seves sedes i tisores, preparant-se per a la reunió, incapaç de treure-se-la del pensament; Clarissa tornava i tornava, com l’adormit que topa amb un al vagó, i això no era pas estar enamorat, és clar; era pensar en ella, criticar-la, tornar a començar al cap de trenta anys a provar d’explicar-se-la. La cosa més òbvia que hom podia dir d’ella era que era mundana; dava massa importància al rang i a la societat i a prosperar en el món –i això, segons com, era veritat; ella mateixa ho havia admès parlant amb ell. (Podíeu sempre fer-la confessar si us preníeu la molèstia; era molt com cal). 

El que ella hi diria era que odiava els malgirbats, antiquats, fracassats, com ell mateix probablement; creia que la gent no tenien dret a anar cap cots amb les mans a les butxaques; cal que faci alguna cosa, que siguin alguna cosa; i tots aquells grans personatges, aquelles duquesses, aquelles comtesses canudes que hom troba al seu saló, i que ell trobava inexplicablement remotes de tot el que importava poc o molt, eren per a ella quelcom d’un valor real."