L'ILLA de Giani Stuparich

O de mirar la mort als ulls. 

Stuparich presenta amb aquest relat breu de poc més de cent pàgines una experiència commovedora entre pare i fill. Un relat sobre la vida, la mort, la malaltia, i sobretot l'amor. Pare i fill decideixen retrobar-se en l'espai que havien compartit en un passat comú, l'illa. Espai que encarna els bells records de joventut i de llibertat i que, ara, és l'escenari d'un viatge intens cap a la necessitat humana d'expressar i compartir els sentiments que ens uneixen.

A punts aclaparadora, m'ha fet pensar en molts moments en una de les obres més celebrades de Caspar David Friedrich: "Monjo davant del mar" on de forma alternativa tan el pare com el fill poden identificar-se amb aquest personatge solitari que observa la immensitat davant seu.

 És, sens dubte, una grata sorpresa i una obra molt recomanable. Una petita joia de l'editorial Minúscula, d'una de les col·leccions més encertades, Microclimes.

 

"Va sentir una esgarrifança a l'esquena i, tot i ofegar-se de calor, la suor se li va refredar a la cintura i al front. Els mosquits el continuaven empipant amb el seu brunzit insistent. Evitaven les seves plantofades impacients i es rabejaven posant-se-li, enganxosos, a totes les parts indefenses de la cara.

L'aigua del port centellejava, negra, quieta, gairebé sinistra. Del jardinet n'arribava un tuf de plantes sufocades. A sota un cop abaixades les persianes del bar, ja no se sentia cap soroll de vida. 

Li va fer l'efecte que l'illa estava abandonada enmig d'una immensitat infranquejable. Per primera vegada va tenir l'estranya i angoixosa sensació d'estar en una solitud exclosa del comerç humà.

Va parar l'orella. El seu pare tossia: una tos obstinada, tancada, que li ressonava al cor. Igual que la nit anterior, clarejava quan es va poder adormir."

 

QUAN VAIG DEIXAR DE SER NATURA LLEUGERA d'Anna Altisén

"Quan vaig deixar de ser natura lleugera" és un relat en primera persona de la vivència personal de l'autora amb una malaltia mental. És el que ella mateixa anomena una "autopatografia". I és que és la malaltia mental, a la que ella es refereix com a melancolia, la que vertebra un text esplèndidament escrit i que aprofundeix en un dels tabús més vius de la cultura en què vivim com són les malalties mentals. 

Anna Altisén explica les seves crisis, els seus ingressos hospitalaris, les seves eufòries i les seves patacades d'es d'una voluntat clara, i que ella mateixa fa explícita en més d'un punt de l'obra: de buidar-se'n, de deixar anar llastre per poder seguir endavant amb una nova esperança, per la qual també hi ha espai al llibre. 

Una història que sorprèn i que et converteix en còmplice necessari de l'ascens a la superfície des de les profunditats de la bogeria.

 

 

"És com si el diagnòstic de la malaltia hagués obert un parèntesi i jo m'entestés a dir que la meva vida no continuarà fins que el parèntesi es tanqui, quan en realitat la vida dins el parèntesi és una vida que suma. I el que vingui després, si és que un dia per fi trobo l'equilibri emocional, no s'edificarà a partir de la persona que era abans de posar-me malalta sinó de la persona en qui m'hauré transformat durant tots aquests anys de letargia. Potser no em tocarà mai més viure la vida com una cursa. Potser m'hauré de conformar a desxifrar quin cercle sembla que avanci en el meu dia a dia, si és que n'avança algun. I qui sap, potser tot plegat és millor per mi. "

DELS BONS MOMENTS

Ja hi torno a ser. En aquell punt en que res del que et va a parar a les mans t'atrau prou com per deixar't-hi caure sense reticències. Aquella sensació de llegir des de la superfície tan desagradable perquè ja et fa intuïr que allò no va per bon camí i que, difícilment, canviarà. Perquè, desenganyem-nos, si un llibre no t'enganxa de bon començament, és força probable que ja no ho faci més endavant sense una gran dosi d'esforç, que, a part, no sempre està disponible. A més a més, hi ha una dificultat afegida, i és que sóc hereva de la vella escola del "no pot quedar res al plat", o sigui, has de seguir llegint encara que no t'agradi. 

Així que avui, m'he decidit: NO, no cal seguir empassant, no cal seguir llegint. No existeixen els bons llibres o els mals llibres. Existeixen els bons moments i els mals moments, així que, deixem espai a les oportunitats i seguim buscant, perquè arribarà. Sempre arriba.

LA SOLITUD DELS NOMBRES PRIMERS de Paolo Giordano

"La solitud dels nombres primers" és un llibres sorprenent. Ni el títol, ni la portada, ni tan sols la contraportada, t'adverteixen prou del que hi ha dins. Hi dic prou perquè és d'aquells llibres que es pot tornar rebel amb qui no l'ha escollit al 100%.  Malgrat haver estat durant molt temps un "best-seller", és d'aquests llibres que, o t'encanta, o el detestes, i això, no és habitual en llibres tan exitosos a nivell de ventes. 

Giordano presenta en aquesta història dos adolescents que viuen les seves solituds en companyia. Són personatges perfectament traçats, profunds, i psicològicament molt interessants i suculents. És precisament per això, que ell llibre encomana una grisor malenconiosa que, en alguns moments, t'esperona a sacsejar el llibre com faries amb qualsevol amic de confiança quan veus que l'està cagant... Però com a la vida mateixa, Giordano deixa que tan l'Alice com en Mattia cometin els seus propis errors, malgrat el lector maldi per redreçar-ho. 

Per mi, un molt bon llibre, escrit impecablement i que, si t'enganxa, es llegeix en una tarda.  

"En Mattia ho feia expressament, de ser tan silenciós sempre que es movia. Sabia que el desordre del món no parava d'augmentar, que el soroll de fons creixerà fins a cobrir tots els senyals coherents, però estava convençut que mesurant atentament tots els seus gestos no seria tan culpable d'aquesta lenta decadència.

Havia après a posar primer la punta del peu i després el taló, amb el pes desplaçat cap a la part externa de la planta, per minimitzar la superfície de contacte amb el terra. Havia polit aquesta tècnica feia anys, quan de nits s'aixecava i escorcollava d'amagat tota la casa, perquè tenia la pell de les mans tan eixuta que l'única manera d'adonar-se que aquelles extremitats encara eren les seves era passar-hi una fulla de ganivet. Amb el temps, aquell caminar estrany i circumspecte s'havia tornat el seu pas normal."