MI MONTAÑA d'Eider Elizegi

Novembre, cita ineludible: Festival de cinema de muntanya de Torelló. Així doncs, estem de ressaca de festival. Enguany la 31èna edició. I com sempre grans dosis de natura, d'aventura, d'instint, d'arrels, de supervivència, i, en definitiva, de Passió. Passió amb majúscules. Això és la muntanya, això és la natura: Passió amb majúscules.

És el torn, doncs, d'aprofundir en allò que transforma qualsevol instant en un instant únic, intens i imprescindible. Per fer-ho, crec que no hi ha millor manera que presentant-vos a l'Eider Elizegi. Si feu una volta pel seu blog, veureu quantes capes componen la seva passió: fotografia, poesia i muntanya es fonen en una barreja perfecta. 

Per mi, un dels seus imprescindibles: Mi montaña. Resulta ser el seu quadern de bitàcola durant la temporada que va estar treballant al refugi de Gouter, l'últim refugi abans d'arribar al cim del Montblanc. El llibre és un relat íntim sobre la seva vivència i la seva peculiar relació amb la muntanya, que expressa amb un llenguatge que bascula entre la prosa i la poesia.

No és un llibre que parli de grans paisatges ni d'un entorn idíl·lic, sinó que aprofundeix en aquesta Passió amb majúscules que mencionava, però des d'una òptica personal i peculiar. Un plaer per qualsevol amant de la muntanya i per qualsevol persona que frueixi de la vida amb Passió.

  

"Mi Montaña me está buscando.

¿La oyes? Rrrrrggrsrrsrrrrrrgrrrggrrrr...Ruge silenciosa por debajo de la tierra. 

La llamo con voz muy suave. La llamo con una sonrisa, un susurro inaudible, una exhalación...ahhhhhhhhh... y me quedo quieta sentada en silenciosobre la tierra, dejándome ser buscada por Mi Montaña, haciendo nada, esperando sin esperar, aguardando a ser encontrada por sus hielos, sus nieves, su respiración mineral, sus rocas, sus cuevas, su frío y su calor, su viento, su lluvia, su espacio vacío, su hierba, su masa... sabiendo que aunque no exista existe, y que aunque exista no existe."

 

EL COR ÉS UN CAÇADOR SOLITARI de Carson McCullers

Carson McCullers tenia aquesta història al cap ja amb disset anys. No va ser fins als vint-i-tres, però, que la va poder publicar, en el que va ser el seu primer llibre. Aquest fet, converteix l'obra en quelcom encara més extraordinari. És un llibre magnífic escrit d'una manera magnífica. 

Pàgina a pàgina desprèn un trist i aspre alè de realitat, entorn d'uns personatges embolcallats de solitud. El miracle és que, malgrat tot, perviu un fil d'esperança que fa el llibre més digerible i plaent. Des del primer moment m'ha fet pensar en algunes de les escenes més emblemàtiques de "Bagdad Cafè"  i sobretot, en la seva banda sonora.

Resulta un llibre àgil, subtil i pausat, on McCullers aconsegueix que la reivindicació i la lluita per la justícia social siguin un plus per una gran història. Personatges com el doctor Copeland, el mut senyor Singer, o l'alter ego de McCullers, la jove Mick, deixen una empremta difícilment esborrable, tan per les seves paraules com pels seus silencis pertorbadors.

 
"¿Com havia estat, allò? Durant un minut, l'obertura es balancejà d'una banda a l'altra. Com una passejada o una marxa. Com Déu caminant en la nit. Tota ella quedà com glaçada per fora; només aquell començament de la peça li cremava per dins. Ni tan sols pugué sentir la continuació; es quedà allà asseguda, esperant, glaçada, amb els punys closos. Al cap d'una estona tornà a sentir la música, més dura i més forta. No, no tenia res a veure amb Déu. Era ella, Mick Kelly, caminant de dia i sola de nit. Sota el sol ardent i a les fosques, amb tots els seus projectes i els seus sentiments. La música era ella, la seva veritable personalitat."   

 

CARTES A UN JOVE POETA de Rainer Maria Rilke

No fa gaires dies em demanaven quin era el meu llibre preferit, en el supòsit que només pugués escollir-ne un. No vaig poder respondre, em sembla inimaginable quedar-me només amb un. Cada llibre té el seu moment, i cada moment el seu llibre.

Però potser no és cap disbarat si dic que si que n'hi ha un, que sempre m'acompanya, que em torna a commoure cada cop que l'obro, sigui a la pàgina que sigui. I que em faria trontollar, la seva absència.

"Cartes a un jove poeta" és un petit recull de les cartes que es van intercanviar Rilke i Franz Xaver Kappus, un jove aprenent de l'art de la poesia. Així l'aprenent demana consells al mestre i s'enceta entre ells un diàleg sobre la creació artística en general i l'escriptura en particular. Són, en el fons, reflexions sobre el què, el com i el perquè d'escriure que arriben al lector transformades en reflexions sobre la vida, l'amor i la mort.

Per mi és, sens dubte, un imprescindible.


 

"Potser no serveix de res que jo ara comenti detalladament les seves paraules; perquè el que podria dir sobre la seva tendència al dubte o sobre la seva incapacitat de posar d'acord la vida exterior i la interior, o sobre totes les altres coses que l'oprimeixen, és allò que ja li he dit sempre: sempre el meu desig que vulgui trobar prou paciència dintre seu per resistir, i prou simplicitat per creure; que vulgui guanyar més i més confiança envers el que és difícil, i envers la seva soledat entre els altres. I pel que fa a la resta, deixi que la vida li esdevingui. Cregui'm: la vida té raó, en tots els casos."  

MIREU-ME BÉ: SÓC L'ALTRE

Mireu-me bé: sóc l’altre.
Coix de dos peus,
sorrut i solitari.
No vinc d’enlloc
i escric per sobreviure.
Desfaig camins
perquè no sé dreceres.
Reprenc costums.
Si ara pogués, jauria
pels marges clars
amb noies de pell fosca.
Però he crescut
i algú m’ha omplert de vidres
tota la sang.
Mireu-me bé: coixejo.
No tinc sinó
la veu que em representa.
Adollo mots
i els mots em purifiquen.

Emergiré de mi mateix el dia
que un vent terral
m’eixugui els ulls. Són altes
les espases de foc
d’aquesta lluita
que em serva dret
contra la por i el somni.

Mireu-me bé,
mireu-me bé: sóc l’altre.

                                                                                              Miquel Martí i Pol

Aquest novembre Proa edita el tercer volum de les seves memòries ("Miquel Martí i Pol: amb vidres a la sang"). Perquè qualsevol excusa és bona per recordar alguns dels seus poemes més punyents.