LI I ALTRES RELATS de Nikos Kavadias

Un llibre sorprenent. Màgic. Magiquíssim. Que porta implícit el risc de passar desapercebut. Però que malda per remoure alguna cosa dins nostre...i ho aconsegueix. Subtil però intens alhora. Amb poques paraules i potser tènues, grises i tènues. Perquè a vegades l'amor no és vermell. A vegades l'amor és gris. Això fa que "Li i altres relats" sigui un amor dur de rosegar, un amor que no parla d'homes i dones, sinó d'amor a seques, amor i ja està. D'un amor en solitari que intenta escapolir-se a través de la mirada dels protagonistes. D'un amor intuït, però intens. 
Són tres petits contes, molt ràpids de llegir, però que deixen rastre. I és precisament aquest rastre el que fa que el llibre s'amplifiqui amb cada segon que passa. Les històries giren entorn del mar, i deu ser per això que l'efecte del llibre és com el de les onades... mica en mica et van engolint, sovint sense adonar-te'n. 

"En aquell moment jo estava a les seves mans, sol. Feia esforços per no plorar. Ella em protegia. Vam sentir rialles. Fort. Com si rigués una multitud. Vam alçar els ulls i vam veure penjades, amunt, en bastons, màscares xineses de paper que reien, feien rodar els ulls, obrien les boques de bat a bat. La Li també reia. Es va girar i em va veure.
-¿Per què no rius? No t'he vist riure.
-I és clar que ric -vaig respondre-: ¿que no ho veus?
-Els únics xinesos que he vist riure fort -va dir- són aquests d'aquí. Els falsos. Nosaltres riem amb els ulls, amb els llavis, amb les orelles. ¿Que tenies una dida xinesa?
-No ho recordo gens. No he sentit a dir tal cosa.
-Jo sí que ho sé. Has mamat llet de la nostra. ¡Per això no rius!
Vaig fer que sí amb el cap."

LA DELICADESA de David Foenkinos

Buscant un llibre suau, lleuger, una lectura àgil,... Així vaig topar amb "La delicadesa". I amb aquest títol semblava ser el llibre perfecte. I segurament perquè el títol et porta a imaginar tot el que segueix, ha resultat  ser minuciosament colpidor. És una bona història, o més ben dit, són uns bons personatges, però que milloren i creixen en encant per tal i com Foenkinos els amaneix i els pentina amb el seu estil irònic. Capítols curts de fàcil lectura, que enganxen, i s'alternen amb episodis curiosos formats per petits "a parts" en l'obra on l'autor introdueix dades, anècdotes o detalls que per moments converteixen el llibre en una pantalla en la que el lector pot fer zoom allà on troba quelcom d'interessant. I cal dir, que una de les coses que més m'ha agradat del llibre han estat les notes a peu de pàgina. Sorprenent, si, però la sospita que neix al principi del llibre que inicia el debat intern sobre si és possible que les notes a peu de pàgina puguin determinar l'èxit o el fracàs d'un llibre, es confirma: les notes a peu de pàgina de "La delicadesa" el converteixen en un bon llibre.

 "Però per tornar-se'n cap a casa no s'ha de girar mai cua. El cotxe d'en Charles feia el camí tots els dies. El trajecte era sempre igual, com el d'una línia de metro. Va aparcar i es va fumar un altre cigarret al pàrquing del seu edifici. En obrir la porta de casa va veure la seva dona mirant la televisió. Ningú no s'hauria pogut imaginar que temps enrere la Laurence hagués estat animada per una mena de frenesí sensual. Ara es deixava enfonsar lenta però segura en el prototip de la burgesia depressiva. Per estrany que semblés, en Charles no es va ni immutar amb aquella imatge. Va avançar lentament cap al televisor i l'apagà. La seva dona va deixar anar una protesta, sense gaire convicció. Ell s'hi va apropar i l'agafà pel braç amb fermesa. Ella va voler reaccionar, però no va sortir cap so de la seva boca. En el fons, havia somiat un moment com aquell, que el seu marit la toqués, que deixés de passar pel seu costat com si ja no existís. La seva vida en comú era un entrenament quotidià cap a la desaparició."

SALVATGE de Cheryl Strayed

Aquest va ser un amor a primera vista. I vaig encertar de ple. És un text en primera persona que explica la història real de l'autora quan amb 26 anys es decideix a empendre un viatge a peu pel sender de la cresta del Pacífic. És un viatge intens, i, on, crec que encertadament, el grau de profunditat l'afegeix el lector al gust. Aquest afegit és el que converteix el llibre en un tresor d'un alt valor personal. El sender de la cresta del Pacífic es transforma en un mirall on redescobrir allò que som, on confrontar-ho amb el que creiem que som, i fins i tot amb el que volem ser. El què t'obliga a un seguit de pauses obligatòries per respirar-lo, i, sobretot, a un cop arribat al final, prendre't uns dies per assaborir-lo. És un plaer que creix sobre ell mateix de forma subtil tan sols de pensar-hi. Un magnífic regal!

"Però llavors vaig entaforar la tenda a la motxilla, vaig apagar el fogonet, vaig llençar l'aigua que gairebé bullia a l'herba i vaig submergir el pot a l'estany per refredar-lo. Vaig beure un glop de l'aigua iodada i vaig ficar la cantimplora i la samarreta, els sostenidors i els pantalons molls de nou a la motxilla. Em vaig carregar la Bèstia, me la vaig lligar bé, vaig tornar al sender i vaig començar a marxar cap al nord mentre la llum s'anava apagant. Vaig caminar i caminar, empesa per un sentiment primari que no feia res més que fer-me avançar, i vaig seguir caminant fins que caminar se'm va fer insuportable, fins que em va semblar que ja no podia fer ni una passa més. 

I aleshores vaig arrencar a córrer"