diumenge, 29 de setembre del 2013

MRS. DALLOWAY de Virgínia Woolf


Després d'anys d'espera em vaig decidir a abordar l'obra de Virgínia Woolf. Una aureola de profund respecte m'impedia apropar-m'hi abans de sentir-me preparada per fer-ho. I cal dir que, malgrat tot, no existeix preparació possible. Virgínia Woolf és especial, en el millor dels sentits possibles.

"Mrs. Dalloway" és una història que gira entorn de les vicissituds d'una dama benestant anglesa. Els seus pensaments i sentiments, i els d'aquells qui l'envolten, teixeixen una novel·la complexa i que en molts moments s'apropa a la lírica poètica per expressar una profunditat en la que fàcilment s'hi reconeix a l'autora. 

Amb una escriptura brillant, pàgina a pàgina, t'adones que el que tens entre les mans és literatura en majúscules. La literatura entesa com un art. L'art d'escriure, l'art d'explicar, l'art de transformar les paraules en quelcom viu. Així, els personatges es dibuixen entre  línies amb una claredat extraordinària i amb una intensitat aclaparadora. 

Woolf dibuixa un escenari on l'acció és la pròpia estètica de les paraules, més enllà del què puguin fer o desfer els personatges. On predomina el "com" davant del "què". Una teranyina on el lector corre el risc de sadollar-se entre una literatura a la que no estem avesats. 


"No, no, no! No tornava pas a estar enamorat d’ella! Només se sentia, després de veure-la aquell matí, entre les seves sedes i tisores, preparant-se per a la reunió, incapaç de treure-se-la del pensament; Clarissa tornava i tornava, com l’adormit que topa amb un al vagó, i això no era pas estar enamorat, és clar; era pensar en ella, criticar-la, tornar a començar al cap de trenta anys a provar d’explicar-se-la. La cosa més òbvia que hom podia dir d’ella era que era mundana; dava massa importància al rang i a la societat i a prosperar en el món –i això, segons com, era veritat; ella mateixa ho havia admès parlant amb ell. (Podíeu sempre fer-la confessar si us preníeu la molèstia; era molt com cal). 

El que ella hi diria era que odiava els malgirbats, antiquats, fracassats, com ell mateix probablement; creia que la gent no tenien dret a anar cap cots amb les mans a les butxaques; cal que faci alguna cosa, que siguin alguna cosa; i tots aquells grans personatges, aquelles duquesses, aquelles comtesses canudes que hom troba al seu saló, i que ell trobava inexplicablement remotes de tot el que importava poc o molt, eren per a ella quelcom d’un valor real."


dissabte, 21 de setembre del 2013

SUKKWAN ISLAND de David Vann

És hora de posar-nos seriosos. "Sukkwan Island" és una novel·la brutal. Una prova de foc per qualsevol lector. Cal estar preparat. No és una novel·la que pugui llegir qualsevol, sense quedar trastornat, com a mínim. Però sense confondre’s, és una novel·la brutal, dura, intensíssima, però és una GRAN novel·la i que, quan arribi el moment, cal llegir. I dic quan arribi el moment perquè si t’agafa d’imprevist, pot ser letal.
 
El fil argumental gira entorn de les relacions entre un pare i un fill, que s’instal·len, sols, en una illa deshabitada i a molts quilòmetres de la civilització. A partir d’aquí, David Vann inicia un angoixant descens a l’abisme, a l’allò profund que pot viure quiet i silenciós si res ho desvetlla. Aquest descens no té pietat del lector i l’arrossega sense compassió, fins al punt que tancar el llibre deixa de ser una decisió per convertir-se en una necessitat. Una pausa, si us plau.
Un relat aspre que aconsegueix plasmar la complexa realitat psicològica d’uns personatges que, s’instal·len dins del lector amb la intenció de quedar-s’hi.
 
Tot i creure que no podria dir-ho, ara, si que puc afirmar, havent passat unes setmanes: he sobreviscut a “Sukkwan Island”.
 
 

"Això no és com Fairbanks, tot té un aire diferent. Tinc la sensació que he estat al lloc equivocat durant massa temps. Havia oblidat fins a quin punt m’agrada ser a prop de l’aigua, i les muntanyes que s’alcen així, com aquesta, i l’aroma del bosc. Fairbanks és sec, i les muntanyes no passen de ser turons, i tots els arbres són exactament iguals. Tot són bedolls de paper i pícees, a tot arreu, fins a l’infinit. Sovint mirava per la finestra i desitjava veure alguna altra mena d’arbre. No sé ben bé per què, però fa anys que no m’he sentit a casa enlloc, com si no hagués format part de cap indret on he viscut. M’ha faltat alguna cosa. Però em fa l’efecte que viure aquí amb tu hi posarà remei, a tot això. Entens què vull dir?
Va clavar els ulls en el seu fill, però en Roy no sabia com parlar amb el seu pare en aquells termes. I tan, va dir, però no era veritat. No entenia res del que li deia ni per què es comportava d’aquella manera. I si tot plegat no sortia com el seu pare deia? Llavors, què?
Quin posat que fas, va dir el seu pare, passant-li el braç per les espatlles. Aquí hi estarem la mar de bé, em sents? Només parlo per parlar, d’acord?

dijous, 12 de setembre del 2013

CONTRA EL VENT DEL NORD de Daniel Glattauer

    vital
           fresc
                  clar
                       àgil 
                   intens
              addictiu
        excitant
              sorprenent
                    intrigant
                              trist 
                                   irònic
                                         divertit
                                                alegre
                                                       emocionant
                                                                 evocador
                                                          romàntic
                                                    impulsiu
                                                         necessari
                                                                 original transparent flexible interessant dolç lleuger
                                                                             ÉS UN LLIBRE D'AMOR




"L’endemà
Sense assumpte
Benvolguda Emmi, te n’adones, que no sabem absolutament res l’un de l’altre? Creem fantasies virtuals, ens dibuixem unes fotos robot imaginàries. Plantegem preguntes amb l’al·licient que quedaran per respondre. Despertar la curiositat de l’altre i no satisfer-la mai per mantenir-lo en suspens, ho fem per esport. Tractem de llegir entre línies, entre paraules, aviat potser entre lletres. Ens esforcem tant com podem per fer una justa avaluació de l’altre i, al mateix temps, posem la màxima cura a no revelar res essencial de nosaltres mateixos. Què vol dir «res essencial»? Res de res, encara no ens hem explicat res de la nostra vida, del dia a dia, del que podria ser important per a algun de nosaltres. 
Ens comuniquem en un espai buit. Hem fet el gest de confessar a quina activitat professional ens dediquem. Tu em faries en teoria una bona pàgina web, a canvi dels (mals) psicogrames lingüístics que et faig jo a la pràctica. Això és tot. Per una revisteta d’àmbit restringit sabem que tots dos som a la mateixa gran ciutat. Però tret d’això? Res. Al nostre entorn no hi ha ningú més. Vivim en llocs indeterminats. No tenim edat. No tenim cara. No distingim entre la nit i el dia, estem al marge del temps. Només tenim les nostres pantalles, cadascun estrictament i secretament la seva, i una afició en comú: tots dos ens interessem per un estrany. Bravo! Pel que fa a mi, t’ho declaro: sento un enorme interès per tu, estimada Emmi! No sé pas per què, però sé que hi ha hagut un motiu indiscutible. També sé que aquest interès és absurd. No resistiria mai una trobada, tant se val l’aspecte i l’edat que tinguis, o quina part del considerable encís dels teus emails podries aportar a una eventual trobada, o si a les cordes vocals, a les pupil·les, a les comissures dels llavis i a les aletes del nas tens tanta gràcia com el que expresses per escrit. Pel que sospito, l’única i exclusiva font d’aquest «enorme interès» és la bústia electrònica. I em penso que qualsevol temptativa de deixar que surti d’aquí seria un gran error.
Ara la meva pregunta clau, estimada Emmi: vols que t’escrigui més missatges? (Aquest cop, una resposta clara seria d’allò més deferent.) Molt i molt afectuosament, Leo"