UN ALTAR PER LA MARE de Ferdinando Camon

Només llegint la introducció un s'adona que "Un altar per la mare" no és un llibre qualsevol. És un homenatge íntim i personal que Camon devia a la mare. Un intens i profund viatge on la tristesa i la melangia es conjuren amb les aromes subtils de la infantesa de l'autor. 

Més enllà però, de la buidor de la pèrdua i dels múltiples pous que es divisen amb la mort de la mare, l'autor reflexiona entorn d'aquesta figura, com a figura clau del món rural. Com a entitat que articula i estructura una societat que lentament desapareix de la seva vida i del seu món.


Directe i punyent quan és Camon qui es desprèn de les paraules. Per necessitat, per digerir, per comprendre i, sobretot, per expiar la culpa. És però, suau i tendre quan és la tendresa qui es manifesta. M'han encantat alguns passatges concrets en els que les paraules eren tan evocadores que podries imaginar-te perfectament les fotografies de l'àlbum familiar. 

Un petit gran ritual. De nou, una joia de Minúscula. 

 

"En tota família de pagès la mare és el pal de paller. Si mor la mare, la família es disgrega. Recuperar la mare de la mort vol dir recuperar la família de la disgregació. Vol dir salvar-se. La història oficial ensenya que la immortalitat pertany als poderosos, la civilització camperola ensenya que el fort, el ric, el savi, l'artista no són figures preeminents, perquè per damunt de tots hi ha el qui és bo. Una persona bona, per bé que msierable, inculta, analfabeta, malparlada, mal vestida, descala, que mai ningú nota ni fotografia, ni se l'escolta o li dóna les gràcies, pot merèixer a immortalitat més que no pas capitostos, banquers, polítics, aventurers. No és la força el que salva la humanitat, ans aquella forma paticular d'amor que es diu bondat. Jo no tinc cap mena de dubte que el personatge que descric aquí s'hagi salvat, mereixi el record i estigui en la glòria. No sé pas quants personatges de la gran història oficial, els ultrapotents, els superguanyadors, els dominadors globals, s'han salvat i mereixen el record. Potser cap."

L'ILLA de Giani Stuparich

O de mirar la mort als ulls. 

Stuparich presenta amb aquest relat breu de poc més de cent pàgines una experiència commovedora entre pare i fill. Un relat sobre la vida, la mort, la malaltia, i sobretot l'amor. Pare i fill decideixen retrobar-se en l'espai que havien compartit en un passat comú, l'illa. Espai que encarna els bells records de joventut i de llibertat i que, ara, és l'escenari d'un viatge intens cap a la necessitat humana d'expressar i compartir els sentiments que ens uneixen.

A punts aclaparadora, m'ha fet pensar en molts moments en una de les obres més celebrades de Caspar David Friedrich: "Monjo davant del mar" on de forma alternativa tan el pare com el fill poden identificar-se amb aquest personatge solitari que observa la immensitat davant seu.

 És, sens dubte, una grata sorpresa i una obra molt recomanable. Una petita joia de l'editorial Minúscula, d'una de les col·leccions més encertades, Microclimes.

 

"Va sentir una esgarrifança a l'esquena i, tot i ofegar-se de calor, la suor se li va refredar a la cintura i al front. Els mosquits el continuaven empipant amb el seu brunzit insistent. Evitaven les seves plantofades impacients i es rabejaven posant-se-li, enganxosos, a totes les parts indefenses de la cara.

L'aigua del port centellejava, negra, quieta, gairebé sinistra. Del jardinet n'arribava un tuf de plantes sufocades. A sota un cop abaixades les persianes del bar, ja no se sentia cap soroll de vida. 

Li va fer l'efecte que l'illa estava abandonada enmig d'una immensitat infranquejable. Per primera vegada va tenir l'estranya i angoixosa sensació d'estar en una solitud exclosa del comerç humà.

Va parar l'orella. El seu pare tossia: una tos obstinada, tancada, que li ressonava al cor. Igual que la nit anterior, clarejava quan es va poder adormir."