D'entrada, llegir llibres dels que s'ha parlat molt, sempre em fa mandra. I més, quan ja fa un cert temps de tot plegat. Però aquest cop m'he endut una agradable sorpresa. "L'últim patriarca" és la història d'en Mimoun Driouch, pare de qui ens explica els fets. Un personatge que es desplega al llarg del llibre amb múltiples cares i dimensions. El seu, és un viatge des dels orígens, des de la tradició i la família, fins a unes noves fronteres que, sense voler, fan trontollar els fonaments del que semblava inamovible.
M'ha encantat l'agilitat del relat, escrit talment com si fos explicat a la vora del foc. Cada capítol deixa al lector amb ganes de més. Malgrat escenes dures, difícilment podies tancar el llibre com aquell qui res. He agraït molt, moltíssim, les dosis d'humor presents en determinants punts importants de la història, perquè no deixa de ser un reflex d'una realitat molt dura, i amb humor, tot passa millor.
"Me'l podia imaginar devorat per uns gossos famolencs que li haurien obert el ventre i li haurien deixar els budells penjant per fora. O atropellat per un cotxe que no es va aturar mai i en aquella postura amb els braços i les cames malgirbats. Em van anar venint imatges de les pel·lícules de terror que llogàvem al videoclub de la cantonada. Hauria estat bé poder explicar un final així a tothom. I el vam trobar amb els budells per fora, pobre pare. Em vaig imaginar tornant al poble, demanant caritat perquè l'avi ja no tenia més terres per vendre's. Només allà vaig mirar a dins i vaig sentir que em faltarien tantes coses, que fet i fet de "supermana", no n'hi havia hagut mai cap en tota la història. La mare no parava de repetir ai, ai, aquest home, ai en quin embolic es deu haver ficat, ai, Déu meu, per què em castigues així? Déu meu, fes que torni sa i estalvi."
"Retorn a Killybegs" és sens dubte, un dels millors llibres dels últims temps. Així, pim-pam! I és que aquesta és la sensació que et persegueix pàgina a pàgina mentre el llegeixes, i això, és digne dels grans.
Chalandon aconsegueix amb un relat exquisit en primera persona, transportar-te a un temps difícil, els anys més crus del conflicte nordirlandès. És la història d'en Tyrone Meehan, un dels membres de l'estat major de l'IRA dels anys 70, i alhora, també, un traïdor. "Retorn a Killybegs" és la història d'una traïció.
Però l'autor, combina passat i present del protagonista per teixir un relat dur i hipnotitzant en el què la llibertat, l'odi, la venjança i la lleialtat es barregen creant un espectacle a voltes grotesc. Si, en molts punts l'horror et fa tapar la cara mentre el llegeixes, però has de seguir llegint, no pots deixar de llegir, perquè en el fons, saps que el que s'està coent està fet de veritats, i no pots mirar cap a una altra banda.
Acabar el llibre i sentir-te impulsat a buscar-ne més, a regirar biblioteques, a consultar premsa i a documentar-te sobre el conflicte i sobre el mateix autor. I trobes coses com aquesta:
I aquí és quan et sorprens al descobrir que Sorj Chalandon va ser traït per Denis Donaldson, membre de l'estat Major de l'IRA, membre de l'MI5 (Agència de contraespionatge britànica) i gran amic de Chalandon amb qui feia anys que col·laborava en la seva tasca periodística. Chalandon no va comprendre mai la seva traïció i l'any 2006 va plorar-ne la mort a trets sense haver tingut cap explicació.
Així, "Retorn a Killybegs" s'erigeix com la paraula del traïdor, on Chalandon dóna veu a Donaldson en el seu alter ego Tyrone Meehan, una veu necessària per comprendre i per guarir la ferida. Una obra mestra.
"Killybegs, dimecres, 27 de desembre de 2006 -¿Qui hi ha assegut al meu costat, en Joshe o el pare Joseph Byrne? -¿A qui vols veure, Tyrone? He somrigut. -Ets tu qui volia parlar amb mi. -Doncs seré el pare Byrne. -Necessito un amic, no pas un capellà. En Joshe no ha respost. Havia canviat. Jo havia deixat una merla cantaire, un follet dels nostres boscos, amb la cara feta malbé per la calamarsa. I ara tenia al davant un monjo desnerit i malaltís en túnica negra. I jo encara m'he sentit més vell.
(...)
-Tremoles, Tyrone. -Tinc set. Ha mirat la volta. Un silenci. -Jesús no hauria pogut fer res sense Judes. -¿M'ho dius a mi? -A tots dos. L'he observat. Havia ajuntat les mans. -¿Què vols? -He vingut a ajudar-te, Tyrone. -¿Qui et diu que necessito ajuda? -Tu. Per això has vingut. Ha mirat al darrera. Una noia resava a la vora de la porta. -¿Qui t'envia? Ha somrigut. -El nen que eres. És ell qui m'envia. -Ja n'hi ha prou! Aquí només hi som tu i jo. En Joshe ha tancat els ulls. Sempre aquell somriure. Feia el mateix somriure quan érem petits. Sense enraonar, era la seva manera de dir que sabia més coses. -Dóna'm el teu perdó, Josehe, i acabem d'una punyetera vegada. Cara de sorpresa del monjo. -M'has fet venir per això, oi, pare Byrne? -Tyrone! No sóc pas un repartidor d'absolucions. -Ets un capellà. La teva feina és salvar la meva ànima, no pas la meva pell. -Com has degut de patir, amic meu. S'ha agenollat. L'he imitat. Els genolls em feien mal. -No vull continuar amb aquesta comèdia. Diga'm el que m'has de dir. Ha obert els ulls. -Sempre he sabut que eres el més valent entre nosaltres. També el més lleial. Ara em mirava. -Nostre Senyor t'ha fet el do de la traïció per posar a prova la teva valentia i la teva lleialtat. He mirat al meu davant. -Ja n'hi ha prou, t'he dit. -El teu país necessitava ser traït de la mateixa manera que tu necessitaves trair-lo. -Joshe, collons! Prou! -Jesus va demanar a Judes Iscariot que abandonés el Sopar. ¿Te'n recordes? Li va dir: "El que has de fer, fes-ho com més aviat millor". M'he aixecat. -Me'n vaig, Joshe. M'ha posat una mà damunt del braç. -De la mateixa manera de Crist necessitava a Judes Iscariot, el teu país et necessitava a tu. Me n'he desempallegat amb un gest. -El traït i el traïdor pateixen igual, Tyrone. Un pot estimar Irlanda fins a morir-ne o estimar-la fins a trair-la. L'he mirat. -¿Què t'empatolles? -Has traït per escurçar aquesta guerra, Tyrone. Perquè s'aturin els sofriments del teu país. Jo estava emprenyat. -¿Què en saps, tu, de la meva traïció? ¿Què en saps, pare Byrne? Has llegit els diaris, ¿oi? -Et conec. -I un be negre! Tu no coneixes res! L'última vegada que em vas veure, collia torba i tenia quinze anys! -Però tu tens quinze anys, Tyrone Meehan."
Després d'una setmana d'espera, us presento el meu llibre de Sant Jordi!
Una mica d'entusiasme vermell intens! Finalment hi haura un Munro al prestatge esperant ser devorat. Així que, d'aquí a pocs dies, tindreu la crònica corresponent. Ara, així, sense més ni més i per atiar la polèmica, em mullaré: m'agrada la portada d'aquesta edició!
Això és un no parar! S'acosta el dia D i no podem perdre temps, hi ha massa llenya per cremar. Així que, ataquem amb més possibles, amb més salivera i amb tanta o més passió!
Un imprescindible d'aquesta selecció és qualsevol llibre de l'obra de Sofi Oksanen. En aquest cas, ens quedem amb l'últim títol publicat, "Quan els coloms van desaparèixer", una història de dos amics en temps de guerra. Potser algun dia caldrà dedicar una entrada a "Purga", sens dubte, una obra magistral de la mateixa autora.
Aquí ens arrisquem una mica i es deixem endur per la passió. Wajdi Mouawad porta al límit el protagonista d'aquesta història, encegat per trobar l'assassí de la seva dona. I m'encanta el disseny d'aquesta col·lecció!
Amb Faulkner tinc un problema. Se'm va entravessar fa anys i l'he tingut aparcat tot aquest temps. Però crec que no em puc permetre obviar-lo durant més temps, crec que ha arribat l'hora de reconciliar-m'hi, i Edicions 1984 em dóna l'oportunitat de fer-ho amb una reedició d'un dels seus clàssics, "El llogaret". I com m'agrada Edicions 1984!!
Bé, bé, ja en són tres més... Ara a reposar les idees i a seguir badant, que segur que hi haurà temps per més.
Doncs seguim el periple per arribar al Sant Jordi amb un recull de llibres especials, allunyats de la novel·la i propers a mons personals i íntims, i que, precisament per això, poden ser un perfecte llibre de Sant Jordi.
Un viatge a la infància d'una de les artistes més polifacètiques dels nostres temps. Des de la música, passant per la pintura, la fotografia i la literatura, Patti Smith presenta aquest llibre com una mirada alegre i poètica als seus anys d'infantesa. Tot un caramel!
No podia obviar la poesia d'aquest camí, i Joana Raspall és, aquest any més que mai, l'opció perfecta per enfonsar-se un cop més en l'estètica de les paraules i els sentiments. I perquè no dir-ho, aquest recull té una portada Espectacular, amb majúscules.
I en aquesta extranya relació, un llibre tan inesperat com imprescindible. Un àlbum il·lustrat de Marta Altés (que gran!) exquisit, que reivindica la llibertat i la generositat com a únics valors per sumar. Una joia de la literatura infantil que difícilment podré resistir-me a comprar!
Així, tal qual, una barreja ben estrambòtica, però que forma part del camí dels possibles, així que, esperant per la següent entrega, a gaudir de la dolçor que desprenen tots tres!
Comencen aquells dies en què les llibreries creixen i els llibres ocupen espais inesperats (Fins i tot al supermercat trobaràs best-sellers). M'encanta la olor dels carrers aquests dies! Així que he pensat, que per anar caldejant l'ambient, aniré penjant "possibles" de Sant Jordi, del Meu Sant Jordi vaja.
El primer dels possibles és "L'última nit" de John Salter, un recull de 10 històries que, diuen, són profundament intenses i emotives. Salter és un dels grans, i el tinc pendent. Així que, aquest Sant Jordi pot ser una bona oportunitat.
Aquest ha estat l'any, entre d'altres, d'Alice Munro, així que, parlant de contes, qualsevol dels seus reculls editats, i reeditats, són possibles d'aquest Sant Jordi.
I m'aguantaré les ganes de seguir delectant-me amb el plaer d'imaginar llegir qualsevol d'aquests tresors. N'hi haurà més!
I entremig d'una pausa sanadora, necessito obrir un ull i compartir amb tots vosaltres uns dels versos que sempre m'acompanyen. Avui, que és el dia que han escollit per parlar de poesia en majúscules. Tot si val per escampar-la arreu.
Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.
