SÓC EL QUE LLEGEIXO està d'estrena!

Doncs si! SOC EL QUE LLEGEIXO  ens estem preparant un vestit nou! Arriba l'estiu i el sol, inspirador, m'ha omplert de ganes de canviar l'aspecte d'aquesta aventura. Així que, a partir d'ara, podreu començar a llegir-nos a:

http://socelquellegeixo.wordpress.com/

DESOLACIONS. CARIBOU ISLAND de David Vann

Si, ho he tornat a fer. He tornat a David Vann. A submergir-me a una nova escletxa del dolor. Per sort, aquest cop, anava previnguda i portava una bona dosi de "res del que llegeixes és real, forma part dels suburbis mentals d'un senyor que ha patit massa". Ara, ha de quedar clar que el senyor Vann és un mestre. Perquè pocs són capaços de fer tremolar les pàgines d'un llibre d'aquesta manera. Geni en utilitzar la natura i l'entorn com a reflex dels sentiments dels personatges i brutal i demolidor colpejant quant menys ho esperes. 

En aquest cas els protagonistes són un matrimoni en hores baixes que es proposen anar a viure en una cabanya en una petita i solitària illa al mig d'un llac d'Alaska. Així, ja tenim un escenari farcit d'immensitat i elements prou salvatges per imaginar-nos que res serà fàcil i tranquil. Més aviat parlem d'un llac d'aigües fosques i fredes, i d'uns personatges que s'hi emmirallen amb suma facilitat. 

No desgranaré més detalls de l'argument perquè en el fons no tenen importància. "Caribou Island" és un viatge al soterrani d'un amor malentès i, més enllà de les vicissituds dels personatges, és aquell aire dens i polsós dels espais tancat durant massa temps i on no toca mai el sol el que t'impregna i et remou. 

Així que, com tot bon llibre, el recomano, però amb precaució i seguint les advertències del prospecte que afirma que no és apte per qui espera un llibre amè i entretingut. 

"L'aigua ja no era de color turquesa. Avui tenia un color blau fosquíssim, d'una negror nítida, sense sediments glacials. La Irene no se sabia avenir que pogués canviar tant en un sol dia. Ara era un llac completament diferent. Una altra metàfora del jo: cada nova versió refutava totes les anteriors. Qui ella era avui no coincidia amb la de dues setmanes enrere, abans dels mals de cap, i qui era llavors no coincidia amb la de feia uns mesos, quan encara no s'havia jubilat i es passava el dia a l'escola amb els nens. I qui era aleshores no coincidia amb la que era quan els seus fills vivien a casa, abans que s'esfumessin de la seva rutina diària, i qui era aleshores no coincidia tampoc amb qui era quan ella i en Gary s'havien traslladat a viure allà, plens d'esperança, ni just abans, quan vivia sola i tenia estudis i feina, per fi lliure, un moment esplendorós en què tot era possible. I qui era aleshores no coincidia amb l'ésser rebutjat que havia estat durant tants anys, quan l'allotjaven en espais minúsculs d'habitacions sobreres o de les golfes, o fins i tot, un cop, en un soterrani, i qui era aleshores -ningú, en realitat una mena de fantasma- no era qui havia estat aquell dia que havia tornat a casa convençuda que tenia mare."

UN ALTAR PER LA MARE de Ferdinando Camon

Només llegint la introducció un s'adona que "Un altar per la mare" no és un llibre qualsevol. És un homenatge íntim i personal que Camon devia a la mare. Un intens i profund viatge on la tristesa i la melangia es conjuren amb les aromes subtils de la infantesa de l'autor. 

Més enllà però, de la buidor de la pèrdua i dels múltiples pous que es divisen amb la mort de la mare, l'autor reflexiona entorn d'aquesta figura, com a figura clau del món rural. Com a entitat que articula i estructura una societat que lentament desapareix de la seva vida i del seu món.


Directe i punyent quan és Camon qui es desprèn de les paraules. Per necessitat, per digerir, per comprendre i, sobretot, per expiar la culpa. És però, suau i tendre quan és la tendresa qui es manifesta. M'han encantat alguns passatges concrets en els que les paraules eren tan evocadores que podries imaginar-te perfectament les fotografies de l'àlbum familiar. 

Un petit gran ritual. De nou, una joia de Minúscula. 

 

"En tota família de pagès la mare és el pal de paller. Si mor la mare, la família es disgrega. Recuperar la mare de la mort vol dir recuperar la família de la disgregació. Vol dir salvar-se. La història oficial ensenya que la immortalitat pertany als poderosos, la civilització camperola ensenya que el fort, el ric, el savi, l'artista no són figures preeminents, perquè per damunt de tots hi ha el qui és bo. Una persona bona, per bé que msierable, inculta, analfabeta, malparlada, mal vestida, descala, que mai ningú nota ni fotografia, ni se l'escolta o li dóna les gràcies, pot merèixer a immortalitat més que no pas capitostos, banquers, polítics, aventurers. No és la força el que salva la humanitat, ans aquella forma paticular d'amor que es diu bondat. Jo no tinc cap mena de dubte que el personatge que descric aquí s'hagi salvat, mereixi el record i estigui en la glòria. No sé pas quants personatges de la gran història oficial, els ultrapotents, els superguanyadors, els dominadors globals, s'han salvat i mereixen el record. Potser cap."

L'ÚLTIM PATRIARCA de Najat El Hachmi

D'entrada, llegir llibres dels que s'ha parlat molt, sempre em fa mandra. I més, quan ja fa un cert temps de tot plegat. Però aquest cop m'he endut una agradable sorpresa. "L'últim patriarca" és la història d'en Mimoun Driouch, pare de qui ens explica els fets. Un personatge que es desplega al llarg del llibre amb múltiples cares i dimensions. El seu, és un viatge des dels orígens, des de la tradició i la família, fins a unes noves fronteres que, sense voler, fan trontollar els fonaments del que semblava inamovible. 

M'ha encantat l'agilitat del relat, escrit talment com si fos explicat a la vora del foc. Cada capítol deixa al lector amb ganes de més. Malgrat escenes dures, difícilment podies tancar el llibre com aquell qui res. He agraït molt, moltíssim, les dosis d'humor presents en determinants punts importants de la història, perquè no deixa de ser un reflex d'una realitat molt dura, i amb humor, tot passa millor. 
 

 

 "Me'l podia imaginar devorat per uns gossos famolencs que li haurien obert el ventre i li haurien deixar els budells penjant per fora. O atropellat per un cotxe que no es va aturar mai i en aquella postura amb els braços i les cames malgirbats. Em van anar venint imatges de les pel·lícules de terror que llogàvem al videoclub de la cantonada. Hauria estat bé poder explicar un final així a tothom. I el vam trobar amb els budells per fora, pobre pare. Em vaig imaginar tornant al poble, demanant caritat perquè l'avi ja no tenia més terres per vendre's. Només allà vaig mirar a dins i vaig sentir que em faltarien tantes coses, que fet i fet de "supermana", no n'hi havia hagut mai cap en tota la història. La mare no parava de repetir ai, ai, aquest home, ai en quin embolic es deu haver ficat, ai, Déu meu, per què em castigues així? Déu meu, fes que torni sa i estalvi."
 

RETORN A KILLYBEGS de Sorj Chalandon

"Retorn a Killybegs" és sens dubte, un dels millors llibres dels últims temps. Així, pim-pam! I és que aquesta és la sensació que et persegueix pàgina a pàgina mentre el llegeixes, i això, és digne dels grans.  

Chalandon aconsegueix amb un relat exquisit en primera persona, transportar-te a un temps difícil, els anys més crus del conflicte nordirlandès. És la història d'en Tyrone Meehan, un dels membres de l'estat major de l'IRA dels anys 70, i alhora, també, un traïdor. "Retorn a Killybegs" és la història d'una traïció.

Però l'autor, combina passat i present del protagonista per teixir un relat dur i hipnotitzant en el què la llibertat, l'odi, la venjança i la lleialtat es barregen creant un espectacle a voltes grotesc. Si, en molts punts l'horror et fa tapar la cara mentre el llegeixes, però has de seguir llegint, no pots deixar de llegir, perquè en el fons, saps que el que s'està coent està fet de veritats, i no pots mirar cap a una altra banda.

Acabar el llibre i sentir-te impulsat a buscar-ne més, a regirar biblioteques, a consultar premsa i a documentar-te sobre el conflicte i sobre el mateix autor. I trobes coses com aquesta: 

I aquí és quan et sorprens al descobrir que Sorj Chalandon va ser traït per Denis Donaldson, membre de l'estat Major de l'IRA, membre de l'MI5 (Agència de contraespionatge britànica) i gran amic de Chalandon amb qui feia anys que col·laborava en la seva tasca periodística. Chalandon no va comprendre mai la seva traïció i l'any 2006 va plorar-ne la mort a trets  sense haver tingut cap explicació. 

Així, "Retorn a Killybegs" s'erigeix com la paraula del traïdor, on Chalandon dóna veu a Donaldson en el seu alter ego Tyrone Meehan, una veu necessària per comprendre i per guarir la ferida. Una obra mestra.

 "Killybegs, dimecres, 27 de desembre de 2006

-¿Qui hi ha assegut al meu costat, en Joshe o el pare Joseph Byrne?
-¿A qui vols veure, Tyrone?
He somrigut. 
-Ets tu qui volia parlar amb mi.
-Doncs seré el pare Byrne.
-Necessito un amic, no pas un capellà.
En Joshe no ha respost. Havia canviat. Jo havia deixat una merla cantaire, un follet dels nostres boscos, amb la cara feta malbé per la calamarsa. I ara tenia al davant un monjo desnerit i malaltís en túnica negra. I jo encara m'he sentit més vell.

(...)

-Tremoles, Tyrone. 
-Tinc set.
Ha mirat la volta. Un silenci.
-Jesús no hauria pogut fer res sense Judes. 
-¿M'ho dius a mi?
-A tots dos. 
L'he observat. Havia ajuntat les mans.
-¿Què vols?
-He vingut a ajudar-te, Tyrone.
-¿Qui et diu que necessito ajuda?
-Tu. Per això has vingut.
Ha mirat al darrera. Una noia resava a la vora de la porta. 
-¿Qui t'envia?
Ha somrigut.
-El nen que eres. És ell qui m'envia. 
-Ja n'hi ha prou! Aquí només hi som tu i jo.
En Joshe ha tancat els ulls. Sempre aquell somriure. Feia el mateix somriure quan érem petits. Sense enraonar, era la seva manera de dir que sabia més coses. 
-Dóna'm el teu perdó, Josehe, i acabem d'una punyetera vegada. 
Cara de sorpresa del monjo.
-M'has fet venir per això, oi, pare Byrne?
-Tyrone! No sóc pas un repartidor d'absolucions.
-Ets un capellà. La teva feina és salvar la meva ànima, no pas la meva pell.
-Com has degut de patir, amic meu.
S'ha agenollat. L'he imitat. Els genolls em feien mal.
-No vull continuar amb aquesta comèdia. Diga'm el que m'has de dir. 
Ha obert els ulls.
-Sempre he sabut que eres el més valent entre nosaltres. També el més lleial. 
Ara em mirava. 
-Nostre Senyor t'ha fet el do de la traïció per posar a prova la teva valentia i la teva lleialtat. 
He mirat al meu davant. 
-Ja n'hi ha prou, t'he dit. 
-El teu país necessitava ser traït de la mateixa manera que tu necessitaves trair-lo.
-Joshe, collons! Prou!
-Jesus va demanar a Judes Iscariot que abandonés el Sopar. ¿Te'n recordes? Li va dir: "El que has de fer, fes-ho com més aviat millor".
M'he aixecat.
-Me'n vaig, Joshe.
M'ha posat una mà damunt del braç.
-De la mateixa manera de Crist necessitava a Judes Iscariot, el teu país et necessitava a tu.
Me n'he desempallegat amb un gest.
-El traït i el traïdor pateixen igual, Tyrone. Un pot estimar Irlanda fins a morir-ne o estimar-la fins a trair-la.
L'he mirat. 
-¿Què t'empatolles?
-Has traït per escurçar aquesta guerra, Tyrone. Perquè s'aturin els sofriments del teu país. 
Jo estava emprenyat. 
-¿Què en saps, tu, de la meva traïció? ¿Què en saps, pare Byrne? Has llegit els diaris, ¿oi?
-Et conec.
-I un be negre! Tu no coneixes res! L'última vegada que em vas veure, collia torba i tenia quinze anys!
-Però tu tens quinze anys, Tyrone Meehan."

I QUE DIFÍCIL ÉS QUEDAR-SE NOMÉS AMB UN!

Després d'una setmana d'espera, us presento el meu llibre de Sant Jordi!

Una mica d'entusiasme vermell intens! Finalment hi haura un Munro al prestatge esperant ser devorat. Així que, d'aquí a pocs dies, tindreu la crònica corresponent. Ara, així, sense més ni més i per atiar la polèmica, em mullaré: m'agrada la portada d'aquesta edició!

SANT JORDI 2014 (és el temps dels possibles) 3ª Part

Això és un no parar! S'acosta el dia D i no podem perdre temps, hi ha massa llenya per cremar. Així que, ataquem amb més possibles, amb més salivera i amb tanta o més passió!

Un imprescindible d'aquesta selecció és qualsevol llibre de l'obra de Sofi Oksanen. En aquest cas, ens quedem amb l'últim títol publicat, "Quan els coloms van desaparèixer", una història de dos amics en temps de guerra. Potser algun dia caldrà dedicar una entrada a "Purga", sens dubte, una obra magistral de la mateixa autora.

Aquí ens arrisquem una mica i es deixem endur per la passió. Wajdi Mouawad porta al límit el protagonista d'aquesta història, encegat per trobar l'assassí de la seva dona. I m'encanta el disseny d'aquesta col·lecció!

 Amb Faulkner tinc un problema. Se'm va entravessar fa anys i l'he tingut aparcat tot aquest temps. Però crec que no em puc permetre obviar-lo durant més temps, crec que ha arribat l'hora de reconciliar-m'hi, i Edicions 1984 em dóna l'oportunitat de fer-ho amb una reedició d'un dels seus clàssics, "El llogaret". I com m'agrada Edicions 1984!!






Bé, bé, ja en són tres més... Ara a reposar les idees i a seguir badant, que segur que hi haurà temps per més.