ANNA KARÈNINA de Lev Tolstoi

Llegir Tolstoi sempre és un plaer. Llegir "Anna Karènina" és un plaer majúscul. Crec que és necessari llegir-lo i segurament amb un cop no n'hi ha prou.

És una novel·la tan intensa com extensa, que s'apodera de tot allò més bàsic i intern que ens conforma i hi dóna llum. És, sens dubte, una novel·la que parla de la passió. De la passió entesa com a llenguatge de l'amor i com a mitjà de vida, o més ben dit de supervivència. Tolstoi converteix cada un dels personatges (quins grans personatges!) en un camí que porta cap a aquesta passió. D'entrada, la protagonista Anna, empesa per la passió de l'amor i la llibertat, però també altres personatges com Levin, per mi personatge cabdal, que recórre amb insistència i no poc sofriment, el camí cap a la passió mitjançant la recerca del sentit de l'existència. Aquesta recerca aporta al llibre una dosi esplèndida de diàlegs interns plens de filosofia i de teologia, fins i tot, que dónen a la novel·la un equilibri perfecte.

"Anna Karènina" és una novel·la de personatges, on no es pot considerar cap d'ells com a secundàri o poc important. Tots i cadascun d'ells es mostren gairebé transparents al lector. I aquesta és la delícia: el viatge a través de les entranyes, els vicis, les pors i les virtuts de tots ells.

"Cada vegada que Vronski parlava amb Anna, esclatava als ulls d’ella una lluïssor joiosa, i un somriure de felicitat li torçava els llavis vermells. Hom hauria dit que feia esforços per tal de no palesar aquests símptomes de joia, però se li marcaven al rostre contra la seva voluntat. «Però, i ell?» Kitty se’l mirà i va horroritzar-se. Havia vist en ell allò que se li apareixia amb tanta claredat en el mirall del rostre d’Anna. On eren les seves maneres sempre tranquil·les i fermes, l’expressió despreocupada i calmosa del rostre? No, ara, cada vegada que s’adreçava a ella, acalava una mica el cap com si volgués caure de genolls als seus peus i tenia a l’esguard una expressió de submissió i de temença. «No vull ofendre —semblava dir cada vegada la seva mirada—, ans em vull salvar i no sé com.» Mai no li havia vist abans l’expressió que tenia en aquells moments el seu rostre."

EL COS HUMÀ de Paolo Giordano

En Giordano era un tema pendent. I en Giordano va ser el primer descobriment. Darrera una portada enigmàtica que sembla no revelar res del contingut del llibre s'amaga un jove escriptor que, amb cara de "gendre perfecte", té cops amagats i fa que en determinats punts de la novel·la et plantegis si és ell qui ho ha escrit. 

I així, a partir d'una cara bonica i sense saber-ho, em vaig trobar immersa dins d'un llibre de gènere bèl·lic, tot i que queda molt grandiloquent dit així. Perquè si, parla de la guerra, és un llibre sobre la guerra. Però més enllà d'això ens explica com la guerra sacseja i trasbalsa el cos i el cor de les persones. I el que el fa encara més interessant és que ens aproxima tan a l'experiència del soldat ras com a la dels tinents i alts comandaments del mateix exèrcit, fet que proporciona una perspectiva més ample i interessant.

D'altra banda, és sublim l'exercici que fa Giordano obrint amb cada personatge tot un petit món interior on podem reconèixer les febleses, les pors, els vicis,... tot allò que pot ajudar-nos a comprendre perquè un grapat de nois de 20 anys s'embarquen en una guerra tan bèstia, perquè s'ha de dir així, és bèstia.  

"Fins ara mai no l’hi havia demanat perdó. En Ietri està turmentat: d’una banda, les ganes de dir-li a la cara cridant que és una estúpida, i de l’altra, les de tirar-se a terra i recollir d’un a un els trossos de caramel, per recompondre’l. Nota darrere seu les mirades dels companys que el jutgen. 

Jo sóc un home i vaig a la guerra. 

Més tard no es recordarà si ho ha arribat a dir o només ho ha pensat. Recull la motxilla i se la penja a l’esquena. Besa la mare a la galta, una sola vegada, breument. –Tornaré aviat –diu ."

TORNA LA SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ!

Ja ha passat un any, i a partir del dia 6 i fins el dia 16 de setembre a l'avinguda de la catedral de Barcelona es celebrarà la 31èna edició de la Setmana del Llibre en Català. Una magnífica ocasió per buscar i remenar entre els estants de els diferents editorials en català i poder trobar aquelles edicions potser menys accessibles a les botigues habituals.

No us perdeu l'oportunitat de fer tertúlia amb els principals autors i autores del país i d'intercanviar experiències en els diferents debats i tertúlies que organitzen. És un plaer per qualsevol amant dels llibres!

LI I ALTRES RELATS de Nikos Kavadias

Un llibre sorprenent. Màgic. Magiquíssim. Que porta implícit el risc de passar desapercebut. Però que malda per remoure alguna cosa dins nostre...i ho aconsegueix. Subtil però intens alhora. Amb poques paraules i potser tènues, grises i tènues. Perquè a vegades l'amor no és vermell. A vegades l'amor és gris. Això fa que "Li i altres relats" sigui un amor dur de rosegar, un amor que no parla d'homes i dones, sinó d'amor a seques, amor i ja està. D'un amor en solitari que intenta escapolir-se a través de la mirada dels protagonistes. D'un amor intuït, però intens. 
Són tres petits contes, molt ràpids de llegir, però que deixen rastre. I és precisament aquest rastre el que fa que el llibre s'amplifiqui amb cada segon que passa. Les històries giren entorn del mar, i deu ser per això que l'efecte del llibre és com el de les onades... mica en mica et van engolint, sovint sense adonar-te'n. 

"En aquell moment jo estava a les seves mans, sol. Feia esforços per no plorar. Ella em protegia. Vam sentir rialles. Fort. Com si rigués una multitud. Vam alçar els ulls i vam veure penjades, amunt, en bastons, màscares xineses de paper que reien, feien rodar els ulls, obrien les boques de bat a bat. La Li també reia. Es va girar i em va veure.
-¿Per què no rius? No t'he vist riure.
-I és clar que ric -vaig respondre-: ¿que no ho veus?
-Els únics xinesos que he vist riure fort -va dir- són aquests d'aquí. Els falsos. Nosaltres riem amb els ulls, amb els llavis, amb les orelles. ¿Que tenies una dida xinesa?
-No ho recordo gens. No he sentit a dir tal cosa.
-Jo sí que ho sé. Has mamat llet de la nostra. ¡Per això no rius!
Vaig fer que sí amb el cap."

LA DELICADESA de David Foenkinos

Buscant un llibre suau, lleuger, una lectura àgil,... Així vaig topar amb "La delicadesa". I amb aquest títol semblava ser el llibre perfecte. I segurament perquè el títol et porta a imaginar tot el que segueix, ha resultat  ser minuciosament colpidor. És una bona història, o més ben dit, són uns bons personatges, però que milloren i creixen en encant per tal i com Foenkinos els amaneix i els pentina amb el seu estil irònic. Capítols curts de fàcil lectura, que enganxen, i s'alternen amb episodis curiosos formats per petits "a parts" en l'obra on l'autor introdueix dades, anècdotes o detalls que per moments converteixen el llibre en una pantalla en la que el lector pot fer zoom allà on troba quelcom d'interessant. I cal dir, que una de les coses que més m'ha agradat del llibre han estat les notes a peu de pàgina. Sorprenent, si, però la sospita que neix al principi del llibre que inicia el debat intern sobre si és possible que les notes a peu de pàgina puguin determinar l'èxit o el fracàs d'un llibre, es confirma: les notes a peu de pàgina de "La delicadesa" el converteixen en un bon llibre.

 "Però per tornar-se'n cap a casa no s'ha de girar mai cua. El cotxe d'en Charles feia el camí tots els dies. El trajecte era sempre igual, com el d'una línia de metro. Va aparcar i es va fumar un altre cigarret al pàrquing del seu edifici. En obrir la porta de casa va veure la seva dona mirant la televisió. Ningú no s'hauria pogut imaginar que temps enrere la Laurence hagués estat animada per una mena de frenesí sensual. Ara es deixava enfonsar lenta però segura en el prototip de la burgesia depressiva. Per estrany que semblés, en Charles no es va ni immutar amb aquella imatge. Va avançar lentament cap al televisor i l'apagà. La seva dona va deixar anar una protesta, sense gaire convicció. Ell s'hi va apropar i l'agafà pel braç amb fermesa. Ella va voler reaccionar, però no va sortir cap so de la seva boca. En el fons, havia somiat un moment com aquell, que el seu marit la toqués, que deixés de passar pel seu costat com si ja no existís. La seva vida en comú era un entrenament quotidià cap a la desaparició."

SALVATGE de Cheryl Strayed

Aquest va ser un amor a primera vista. I vaig encertar de ple. És un text en primera persona que explica la història real de l'autora quan amb 26 anys es decideix a empendre un viatge a peu pel sender de la cresta del Pacífic. És un viatge intens, i, on, crec que encertadament, el grau de profunditat l'afegeix el lector al gust. Aquest afegit és el que converteix el llibre en un tresor d'un alt valor personal. El sender de la cresta del Pacífic es transforma en un mirall on redescobrir allò que som, on confrontar-ho amb el que creiem que som, i fins i tot amb el que volem ser. El què t'obliga a un seguit de pauses obligatòries per respirar-lo, i, sobretot, a un cop arribat al final, prendre't uns dies per assaborir-lo. És un plaer que creix sobre ell mateix de forma subtil tan sols de pensar-hi. Un magnífic regal!

"Però llavors vaig entaforar la tenda a la motxilla, vaig apagar el fogonet, vaig llençar l'aigua que gairebé bullia a l'herba i vaig submergir el pot a l'estany per refredar-lo. Vaig beure un glop de l'aigua iodada i vaig ficar la cantimplora i la samarreta, els sostenidors i els pantalons molls de nou a la motxilla. Em vaig carregar la Bèstia, me la vaig lligar bé, vaig tornar al sender i vaig començar a marxar cap al nord mentre la llum s'anava apagant. Vaig caminar i caminar, empesa per un sentiment primari que no feia res més que fer-me avançar, i vaig seguir caminant fins que caminar se'm va fer insuportable, fins que em va semblar que ja no podia fer ni una passa més. 

I aleshores vaig arrencar a córrer"