EL COS HUMÀ de Paolo Giordano

En Giordano era un tema pendent. I en Giordano va ser el primer descobriment. Darrera una portada enigmàtica que sembla no revelar res del contingut del llibre s'amaga un jove escriptor que, amb cara de "gendre perfecte", té cops amagats i fa que en determinats punts de la novel·la et plantegis si és ell qui ho ha escrit. 

I així, a partir d'una cara bonica i sense saber-ho, em vaig trobar immersa dins d'un llibre de gènere bèl·lic, tot i que queda molt grandiloquent dit així. Perquè si, parla de la guerra, és un llibre sobre la guerra. Però més enllà d'això ens explica com la guerra sacseja i trasbalsa el cos i el cor de les persones. I el que el fa encara més interessant és que ens aproxima tan a l'experiència del soldat ras com a la dels tinents i alts comandaments del mateix exèrcit, fet que proporciona una perspectiva més ample i interessant.

D'altra banda, és sublim l'exercici que fa Giordano obrint amb cada personatge tot un petit món interior on podem reconèixer les febleses, les pors, els vicis,... tot allò que pot ajudar-nos a comprendre perquè un grapat de nois de 20 anys s'embarquen en una guerra tan bèstia, perquè s'ha de dir així, és bèstia.  

"Fins ara mai no l’hi havia demanat perdó. En Ietri està turmentat: d’una banda, les ganes de dir-li a la cara cridant que és una estúpida, i de l’altra, les de tirar-se a terra i recollir d’un a un els trossos de caramel, per recompondre’l. Nota darrere seu les mirades dels companys que el jutgen. 

Jo sóc un home i vaig a la guerra. 

Més tard no es recordarà si ho ha arribat a dir o només ho ha pensat. Recull la motxilla i se la penja a l’esquena. Besa la mare a la galta, una sola vegada, breument. –Tornaré aviat –diu ."