"La solitud dels nombres primers" és un llibres sorprenent. Ni el títol, ni la portada, ni tan sols la contraportada, t'adverteixen prou del que hi ha dins. Hi dic prou perquè és d'aquells llibres que es pot tornar rebel amb qui no l'ha escollit al 100%. Malgrat haver estat durant molt temps un "best-seller", és d'aquests llibres que, o t'encanta, o el detestes, i això, no és habitual en llibres tan exitosos a nivell de ventes.
Giordano presenta en aquesta història dos adolescents que viuen les seves solituds en companyia. Són personatges perfectament traçats, profunds, i psicològicament molt interessants i suculents. És precisament per això, que ell llibre encomana una grisor malenconiosa que, en alguns moments, t'esperona a sacsejar el llibre com faries amb qualsevol amic de confiança quan veus que l'està cagant... Però com a la vida mateixa, Giordano deixa que tan l'Alice com en Mattia cometin els seus propis errors, malgrat el lector maldi per redreçar-ho.
Per mi, un molt bon llibre, escrit impecablement i que, si t'enganxa, es llegeix en una tarda.
"En Mattia ho feia expressament, de ser tan silenciós sempre que es movia. Sabia que el desordre del món no parava d'augmentar, que el soroll de fons creixerà fins a cobrir tots els senyals coherents, però estava convençut que mesurant atentament tots els seus gestos no seria tan culpable d'aquesta lenta decadència.
Havia après a posar primer la punta del peu i després el taló, amb el pes desplaçat cap a la part externa de la planta, per minimitzar la superfície de contacte amb el terra. Havia polit aquesta tècnica feia anys, quan de nits s'aixecava i escorcollava d'amagat tota la casa, perquè tenia la pell de les mans tan eixuta que l'única manera d'adonar-se que aquelles extremitats encara eren les seves era passar-hi una fulla de ganivet. Amb el temps, aquell caminar estrany i circumspecte s'havia tornat el seu pas normal."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada