"Quan vaig deixar de ser natura lleugera" és un relat en primera persona de la vivència personal de l'autora amb una malaltia mental. És el que ella mateixa anomena una "autopatografia". I és que és la malaltia mental, a la que ella es refereix com a melancolia, la que vertebra un text esplèndidament escrit i que aprofundeix en un dels tabús més vius de la cultura en què vivim com són les malalties mentals.
Anna Altisén explica les seves crisis, els seus ingressos hospitalaris, les seves eufòries i les seves patacades d'es d'una voluntat clara, i que ella mateixa fa explícita en més d'un punt de l'obra: de buidar-se'n, de deixar anar llastre per poder seguir endavant amb una nova esperança, per la qual també hi ha espai al llibre.
Una història que sorprèn i que et converteix en còmplice necessari de l'ascens a la superfície des de les profunditats de la bogeria.
"És com si el diagnòstic de la malaltia hagués obert un parèntesi i jo m'entestés a dir que la meva vida no continuarà fins que el parèntesi es tanqui, quan en realitat la vida dins el parèntesi és una vida que suma. I el que vingui després, si és que un dia per fi trobo l'equilibri emocional, no s'edificarà a partir de la persona que era abans de posar-me malalta sinó de la persona en qui m'hauré transformat durant tots aquests anys de letargia. Potser no em tocarà mai més viure la vida com una cursa. Potser m'hauré de conformar a desxifrar quin cercle sembla que avanci en el meu dia a dia, si és que n'avança algun. I qui sap, potser tot plegat és millor per mi. "
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada