SUKKWAN ISLAND de David Vann

És hora de posar-nos seriosos. "Sukkwan Island" és una novel·la brutal. Una prova de foc per qualsevol lector. Cal estar preparat. No és una novel·la que pugui llegir qualsevol, sense quedar trastornat, com a mínim. Però sense confondre’s, és una novel·la brutal, dura, intensíssima, però és una GRAN novel·la i que, quan arribi el moment, cal llegir. I dic quan arribi el moment perquè si t’agafa d’imprevist, pot ser letal.

 

El fil argumental gira entorn de les relacions entre un pare i un fill, que s’instal·len, sols, en una illa deshabitada i a molts quilòmetres de la civilització. A partir d’aquí, David Vann inicia un angoixant descens a l’abisme, a l’allò profund que pot viure quiet i silenciós si res ho desvetlla. Aquest descens no té pietat del lector i l’arrossega sense compassió, fins al punt que tancar el llibre deixa de ser una decisió per convertir-se en una necessitat. Una pausa, si us plau.

Un relat aspre que aconsegueix plasmar la complexa realitat psicològica d’uns personatges que, s’instal·len dins del lector amb la intenció de quedar-s’hi.

 

Tot i creure que no podria dir-ho, ara, si que puc afirmar, havent passat unes setmanes: he sobreviscut a “Sukkwan Island”.

 

 

"Això no és com Fairbanks, tot té un aire diferent. Tinc la sensació que he estat al lloc equivocat durant massa temps. Havia oblidat fins a quin punt m’agrada ser a prop de l’aigua, i les muntanyes que s’alcen així, com aquesta, i l’aroma del bosc. Fairbanks és sec, i les muntanyes no passen de ser turons, i tots els arbres són exactament iguals. Tot són bedolls de paper i pícees, a tot arreu, fins a l’infinit. Sovint mirava per la finestra i desitjava veure alguna altra mena d’arbre. No sé ben bé per què, però fa anys que no m’he sentit a casa enlloc, com si no hagués format part de cap indret on he viscut. M’ha faltat alguna cosa. Però em fa l’efecte que viure aquí amb tu hi posarà remei, a tot això. Entens què vull dir?

Va clavar els ulls en el seu fill, però en Roy no sabia com parlar amb el seu pare en aquells termes. I tan, va dir, però no era veritat. No entenia res del que li deia ni per què es comportava d’aquella manera. I si tot plegat no sortia com el seu pare deia? Llavors, què?

Quin posat que fas, va dir el seu pare, passant-li el braç per les espatlles. Aquí hi estarem la mar de bé, em sents? Només parlo per parlar, d’acord?

CONTRA EL VENT DEL NORD de Daniel Glattauer

    vital
           fresc
                  clar
                       àgil 
                   intens
              addictiu
        excitant
              sorprenent
                    intrigant
                              trist 
                                   irònic
                                         divertit
                                                alegre
                                                       emocionant
                                                                 evocador
                                                          romàntic
                                                    impulsiu
                                                         necessari
                                                                 original transparent flexible interessant dolç lleuger
                                                                             ÉS UN LLIBRE D'AMOR

"L’endemà

Sense assumpte

Benvolguda Emmi, te n’adones, que no sabem absolutament res l’un de l’altre? Creem fantasies virtuals, ens dibuixem unes fotos robot imaginàries. Plantegem preguntes amb l’al·licient que quedaran per respondre. Despertar la curiositat de l’altre i no satisfer-la mai per mantenir-lo en suspens, ho fem per esport. Tractem de llegir entre línies, entre paraules, aviat potser entre lletres. Ens esforcem tant com podem per fer una justa avaluació de l’altre i, al mateix temps, posem la màxima cura a no revelar res essencial de nosaltres mateixos. Què vol dir «res essencial»? Res de res, encara no ens hem explicat res de la nostra vida, del dia a dia, del que podria ser important per a algun de nosaltres. 

Ens comuniquem en un espai buit. Hem fet el gest de confessar a quina activitat professional ens dediquem. Tu em faries en teoria una bona pàgina web, a canvi dels (mals) psicogrames lingüístics que et faig jo a la pràctica. Això és tot. Per una revisteta d’àmbit restringit sabem que tots dos som a la mateixa gran ciutat. Però tret d’això? Res. Al nostre entorn no hi ha ningú més. Vivim en llocs indeterminats. No tenim edat. No tenim cara. No distingim entre la nit i el dia, estem al marge del temps. Només tenim les nostres pantalles, cadascun estrictament i secretament la seva, i una afició en comú: tots dos ens interessem per un estrany. Bravo! Pel que fa a mi, t’ho declaro: sento un enorme interès per tu, estimada Emmi! No sé pas per què, però sé que hi ha hagut un motiu indiscutible. També sé que aquest interès és absurd. No resistiria mai una trobada, tant se val l’aspecte i l’edat que tinguis, o quina part del considerable encís dels teus emails podries aportar a una eventual trobada, o si a les cordes vocals, a les pupil·les, a les comissures dels llavis i a les aletes del nas tens tanta gràcia com el que expresses per escrit. Pel que sospito, l’única i exclusiva font d’aquest «enorme interès» és la bústia electrònica. I em penso que qualsevol temptativa de deixar que surti d’aquí seria un gran error.

Ara la meva pregunta clau, estimada Emmi: vols que t’escrigui més missatges? (Aquest cop, una resposta clara seria d’allò més deferent.) Molt i molt afectuosament, Leo"

ANNA KARÈNINA de Lev Tolstoi

Llegir Tolstoi sempre és un plaer. Llegir "Anna Karènina" és un plaer majúscul. Crec que és necessari llegir-lo i segurament amb un cop no n'hi ha prou.

És una novel·la tan intensa com extensa, que s'apodera de tot allò més bàsic i intern que ens conforma i hi dóna llum. És, sens dubte, una novel·la que parla de la passió. De la passió entesa com a llenguatge de l'amor i com a mitjà de vida, o més ben dit de supervivència. Tolstoi converteix cada un dels personatges (quins grans personatges!) en un camí que porta cap a aquesta passió. D'entrada, la protagonista Anna, empesa per la passió de l'amor i la llibertat, però també altres personatges com Levin, per mi personatge cabdal, que recórre amb insistència i no poc sofriment, el camí cap a la passió mitjançant la recerca del sentit de l'existència. Aquesta recerca aporta al llibre una dosi esplèndida de diàlegs interns plens de filosofia i de teologia, fins i tot, que dónen a la novel·la un equilibri perfecte.

"Anna Karènina" és una novel·la de personatges, on no es pot considerar cap d'ells com a secundàri o poc important. Tots i cadascun d'ells es mostren gairebé transparents al lector. I aquesta és la delícia: el viatge a través de les entranyes, els vicis, les pors i les virtuts de tots ells.

"Cada vegada que Vronski parlava amb Anna, esclatava als ulls d’ella una lluïssor joiosa, i un somriure de felicitat li torçava els llavis vermells. Hom hauria dit que feia esforços per tal de no palesar aquests símptomes de joia, però se li marcaven al rostre contra la seva voluntat. «Però, i ell?» Kitty se’l mirà i va horroritzar-se. Havia vist en ell allò que se li apareixia amb tanta claredat en el mirall del rostre d’Anna. On eren les seves maneres sempre tranquil·les i fermes, l’expressió despreocupada i calmosa del rostre? No, ara, cada vegada que s’adreçava a ella, acalava una mica el cap com si volgués caure de genolls als seus peus i tenia a l’esguard una expressió de submissió i de temença. «No vull ofendre —semblava dir cada vegada la seva mirada—, ans em vull salvar i no sé com.» Mai no li havia vist abans l’expressió que tenia en aquells moments el seu rostre."

EL COS HUMÀ de Paolo Giordano

En Giordano era un tema pendent. I en Giordano va ser el primer descobriment. Darrera una portada enigmàtica que sembla no revelar res del contingut del llibre s'amaga un jove escriptor que, amb cara de "gendre perfecte", té cops amagats i fa que en determinats punts de la novel·la et plantegis si és ell qui ho ha escrit. 

I així, a partir d'una cara bonica i sense saber-ho, em vaig trobar immersa dins d'un llibre de gènere bèl·lic, tot i que queda molt grandiloquent dit així. Perquè si, parla de la guerra, és un llibre sobre la guerra. Però més enllà d'això ens explica com la guerra sacseja i trasbalsa el cos i el cor de les persones. I el que el fa encara més interessant és que ens aproxima tan a l'experiència del soldat ras com a la dels tinents i alts comandaments del mateix exèrcit, fet que proporciona una perspectiva més ample i interessant.

D'altra banda, és sublim l'exercici que fa Giordano obrint amb cada personatge tot un petit món interior on podem reconèixer les febleses, les pors, els vicis,... tot allò que pot ajudar-nos a comprendre perquè un grapat de nois de 20 anys s'embarquen en una guerra tan bèstia, perquè s'ha de dir així, és bèstia.  

"Fins ara mai no l’hi havia demanat perdó. En Ietri està turmentat: d’una banda, les ganes de dir-li a la cara cridant que és una estúpida, i de l’altra, les de tirar-se a terra i recollir d’un a un els trossos de caramel, per recompondre’l. Nota darrere seu les mirades dels companys que el jutgen. 

Jo sóc un home i vaig a la guerra. 

Més tard no es recordarà si ho ha arribat a dir o només ho ha pensat. Recull la motxilla i se la penja a l’esquena. Besa la mare a la galta, una sola vegada, breument. –Tornaré aviat –diu ."