SUKKWAN ISLAND de David Vann

És hora de posar-nos seriosos. "Sukkwan Island" és una novel·la brutal. Una prova de foc per qualsevol lector. Cal estar preparat. No és una novel·la que pugui llegir qualsevol, sense quedar trastornat, com a mínim. Però sense confondre’s, és una novel·la brutal, dura, intensíssima, però és una GRAN novel·la i que, quan arribi el moment, cal llegir. I dic quan arribi el moment perquè si t’agafa d’imprevist, pot ser letal.

 

El fil argumental gira entorn de les relacions entre un pare i un fill, que s’instal·len, sols, en una illa deshabitada i a molts quilòmetres de la civilització. A partir d’aquí, David Vann inicia un angoixant descens a l’abisme, a l’allò profund que pot viure quiet i silenciós si res ho desvetlla. Aquest descens no té pietat del lector i l’arrossega sense compassió, fins al punt que tancar el llibre deixa de ser una decisió per convertir-se en una necessitat. Una pausa, si us plau.

Un relat aspre que aconsegueix plasmar la complexa realitat psicològica d’uns personatges que, s’instal·len dins del lector amb la intenció de quedar-s’hi.

 

Tot i creure que no podria dir-ho, ara, si que puc afirmar, havent passat unes setmanes: he sobreviscut a “Sukkwan Island”.

 

 

"Això no és com Fairbanks, tot té un aire diferent. Tinc la sensació que he estat al lloc equivocat durant massa temps. Havia oblidat fins a quin punt m’agrada ser a prop de l’aigua, i les muntanyes que s’alcen així, com aquesta, i l’aroma del bosc. Fairbanks és sec, i les muntanyes no passen de ser turons, i tots els arbres són exactament iguals. Tot són bedolls de paper i pícees, a tot arreu, fins a l’infinit. Sovint mirava per la finestra i desitjava veure alguna altra mena d’arbre. No sé ben bé per què, però fa anys que no m’he sentit a casa enlloc, com si no hagués format part de cap indret on he viscut. M’ha faltat alguna cosa. Però em fa l’efecte que viure aquí amb tu hi posarà remei, a tot això. Entens què vull dir?

Va clavar els ulls en el seu fill, però en Roy no sabia com parlar amb el seu pare en aquells termes. I tan, va dir, però no era veritat. No entenia res del que li deia ni per què es comportava d’aquella manera. I si tot plegat no sortia com el seu pare deia? Llavors, què?

Quin posat que fas, va dir el seu pare, passant-li el braç per les espatlles. Aquí hi estarem la mar de bé, em sents? Només parlo per parlar, d’acord?