Perquè la il·lusió mou muntanyes!

Aquest cop us vull parlar d'un llibre que encara no "existeix". I ho escric entre cometes perquè si que existeix però encara no està editat com a tal. Precisament perquè s'editi, cal que la idea d'aquest projecte arribi al màxim de persones possible.

La idea gira entorn d'unes cartes d'amor encadenades. Però d'amor, n'hi ha de moltes menes, o potser un de molt gros i ample on tot hi té cabuda. Totes aquestes facetes són les que la Dolors Puig-Alsina, autora del projecte, explora en aquestes cartes, però d'això ja en parlarem quan us pugui presentar el llibre. Ara per ara, aquí teniu la web del projecte de micromecenatge que ha iniciat per tal d'editar el llibre: http://www.realitzaelteullibre.com/projectes_4/cartes-d_amor-encadenades_-dolors-puig-alsina/default.asp

Des d'aquí, us convido, no tan sols a llegir aquelles que ja estan publicades al bloc de l'autora (www.contescruixents.cat), sinó a difondre aquest projecte compartint-lo als vostres blocs, facebooks, twitters i altres ginys semblants, alhora que ho expliqueu als vostres familiars i amics.

L'ALTRA de Marta Rojals

Aquest llibre, ja quan va sortir em va fer venir salivera... pinta bé! I realment les expectatives s'han vist superades amb escreix.

És la història de l'Anna. I és, aparentment, una història ben normal. Vida de parella, conflictes familiars, dilemes laborals, i el que marca la diferència: un remolí interior de pensaments i sentiments exposats pel gaudi del lector. És, realment, un personatge deliciosament treballat.

Una escriptura brillant: refinada i sense escrúpols. Perquè el llibre és així d'ambivalent. D'una banda, entra suau i dolçament dins el lector atrapant-lo, segurament, amb poques resistències. De l'altra, et planta davant dels nassos tot allò que puguis esperar i desesperar sense miraments. I això és el que m'agrada. Perquè dins d'una escriptura senzilla hi ha encriptats mil matisos que converteixen cada pàgina en un laberint per tots els sentits. I això és un altre valor afegit de la novel·la: t'atrapa amb tots els sentits.

Els detalls hi tenen un paper molt important. Petits tresors que omplen la novel·la d'imatges i fotografies fàcilment reconeixibles. Diàlegs críptics que es barregen dins d'un discurs aparentment ordenat, que t'obliguen a una lectura atenta. És, sens dubte, una gran alenada d'aire fresc dins del panorama català, i des de ja, tinc ganes de més! 
  

"Des del final del Bord, s'ha cregut mereixedora de cada dolor que ha hagut d'oblidar a la vida. Però quan aconseguia oblidar-ne un, li'n venia un altre com caigut del cel. El nou dolor queia sobre una muntanya de dolor antic, i aleshores ella enterrava l'últim a palades, procurant no mirar. A continuació, ja sabia què havia de fer: treballar, riure una gràcia del Nel, posar el rentaplats, netejar el lavabo, anar a comprar. No ha sigut. No ha passat. Per sort, els dies se succeeixen sense pausa, i el pas del temps s'escurça amb el temps. L'Anna pensa en la sortida de les dents de llet: d'adults, se'ns faria una agonia. Pel principi invers, l'acumulació de dolors, viscuda dins d'una percepció temporal d'infant, se'ns faria insuportable. El temps minvant dels adults, per l'Anna, és una altra adaptació. La que fa llevar-se els vells un altre matí i dir ja tornem a ser a Nadal, ja tornem a ser a Pasqua, i arrossegar el cos adolorit a fer el primer riu malgrat l'emfisema, la columna, el maluc. Malgrat portar al currículum trenta o quaranta enterraments. Potser la seva mare ho havia descobert: com més estret es fa el temps, més temps passa pel mateix forat." 

EL PELEGRINATGE INSÒLIT DE HAROLD FRY de Rachel Joyce

 "Hi havia tantes coses davant seu, tanta vida, i tothom enfeinat amb les tasques diàries d'anar tirant, patir i lluitar; gent que no sabia que estava assegut allà dalt, contemplant-los. Novament va sentir d'una manera profunda que estava tan dins com fora del que veia; hi estava connectat i, alhora, passava per fora. En Harold va començar a entendre que aquella també era la realitat del viatge a peu. Ell formava part de les coses i, alhora, n'estava fora." 

 

 "El pelegrinatge insòlit de Harold Fry" és una bonica història que comença quan en Harold rep una carta de la Queenie, una antiga companya de feina amb qui té un assumpte pendent. Ara, una malaltia sembla apropar-la a la mort i decideix despedir-se per carta d'ell. En Harold redacta una carta de resposta, però sembla que arribar fins a la bústia i llençar-la no és suficient. Així que, sense mirar enrere, comença a caminar per anar a trobar la Queenie Hennessy iniciant un viatge de més de 800 quilòmetres. Mentrestant, la Maureen, la seva dona, esperarà a casa seva. 

 

No és tan sols un viatge de sud a nord de la Gran Bretanya, sinó que és un viatge al passat i present de totes aquelles ombres que durant anys s'amaguen darrera les aparences. Tot plegat molt ben escrit i amb uns finals de capítol dels que m'agraden, aquells que punxen, que t'obliguen a seguir llegint, sigui l'hora que sigui.  

 

La riquesa psicològica dels personatges fa que en Harold, la Maureen i la Queenie Hennessy seguin a taula per sopar més d'un vespre (tot un plaer, per cert). Aquesta tríada de personatges omplen de vida una història sorprenent i que enganxa molt, moltíssim. Perquè és, al cap i a la fi, una història d'amor, una recerca de l'amor. I el lector no quedarà decebut si sap trobar dins seu el ressò de les mancances i els anhels que curosament descriu Joyce.

"Caminava amb pas tan segur que era com si tota la seva vida hagués estat esperant per aixecar-se de la cadira"

 

LA GERMANDAT DEL RAÏM de John Fante

Ostres tu, en Fante! "La germandat del raïm" és una delícia! Àcida, però una delícia. Amb tots els ingredients propis de la literatura americana del segle XX, narra la història d'un pare i un fill que, després d'una vida de decepcions mutues, buscaran el perdó i la comprensió l'un en l'altre. 

Els personatges, una família italiana emigrada als Estats Units, s'arrosseguen pàgina a pàgina amb tots els vicis i amb tots els retrets a flor de pell i, malgrat tot, és un llibre molt emocionant. A més a més, té petites sorpreses (que no revelaré ara i aquí per no espatllar la lectura a ningú) que fan del text una suma perfecte.

És un llibre d'emocions crues, diàlegs punyents i grans dosis d'alcohol. I agrair-li a Fante que ho amaneixi amb un humor sarcàstic que et permet somriure, malgrat les circumstàncies. 

 "Estava fart del billar, del pòquer i de fer el poca-solta amb unes cerveses, de conduir amb altra gent, de passejar per les hores solitàries i grapejar faldilles i mitges matusserament, de grapejar en va. Les dones estaven bé però eren exigents, és fàcil fer mal als dinou: penses que les dones són dolces i submises i descobreixes que són fures; et refugies en les putes perquè són menys falses i, si tens sort, aprens a llegir.

El meu vell, el fill de puta, arribava a casa tentinejant, amb fortor de vi, i em cridava que apagués el llum, que anés a dormir, que què collons em passava, que els llibres eren una droga i la meva addicció alarmant i que ja gairebé no em reconeixia com a fill seu. Troba una feina, m'exigia, i fes alguna cosa amb la teva vida. Tenia raó. La devia tenir. Tothom hi estava d'acord. Fins i tot els paios de la sala de billar se'n van adonar. Ja no podiem comunicar-nos com abans." 

LA GRAN MARXA d'E.L. Doctorow

"La gran marxa" és una novel·la que explica uns fets ocorreguts durant la guerra de secessió americana. El general William Sherman encapçala una comitiva de més de 60.000 soldats que avançarà cap a l'est travessant Geòrgia i fins arribar a les Carolines, lluitant contra les forces confederades. La gran marxa saqueja i crema les plantacions del sud, crema i destrossa les infraestructures, mentre recull un degoteig constant de població negra alliberada, de refugiats blancs, i altre gent que s'afegeix a una comitiva que acaba representant tot un país a la deriva.

Doctorow s'endinsa en cada un dels personatges que conformen la marxa: blancs o negres, homes o dones, lliures o captius. En tots cerca allò que els humanitza davant del lector, allò que permet que la compassió aparegui i et plantegi dilemes morals prou profunds com per plantejar-te que, potser, et trobes davant d'un gran llibre, d'una gran història.  

No és una novel·la històrica on trobar un relat fidel d'allò que va ser, sinó que és una mirada profunda cap a la intimitat d'una guerra, cap a tot allò que no es mostra davant les càmeres i que converteix cada personatge en l'heroi i el malvat alhora. 

Doctorow és un dels grans i aconsegueix transformar una barbàrie en una gran història d'amor i humanitat. És sens dubte, una de les seves novel·les més brillantment construïdes i inspiradores.

"Mattie es va sentir abatuda de veure la casa tan buida. El sol brillava per les finestres nues i il·luminava el trespol com si la vida hagués fet marxa enrere i ella tornés a ser una núvia en una mansió acabada de fer i sense mobles, i amb un marit que li feia un cert respecte i li doblava l'edat. Es va preguntar com és que en John sabia que la guerra els tocaria de ple. De fet, ell no ho sabia pas, però era un home a qui l'èxit semblava donar motius per creure's més llest que la majoria de la gent. Era un home que imposava, amb aquell pit ample i el caparrot de pèl blanc rebel. No discuteixis amb mi, Mattie. Han perdut vint o trenta mil homes per prendre aquella ciutat. Això es paga car. Si tu fossis un general, amb un boig de president, ¿et quedaries aquí, de braços plegats? ¿On aniries? ¿A Augusta? ¿A Mason? ¿I per on passarà, si no és per aquests turons? I no esperis que, això que anomenen exèrcit rebel, hi pugui fer res. Però, si m'equivoco, Déu ho vulgui, digues, ¿què hi perdré?"

L'ILLA de Giani Stuparich

O de mirar la mort als ulls. 

Stuparich presenta amb aquest relat breu de poc més de cent pàgines una experiència commovedora entre pare i fill. Un relat sobre la vida, la mort, la malaltia, i sobretot l'amor. Pare i fill decideixen retrobar-se en l'espai que havien compartit en un passat comú, l'illa. Espai que encarna els bells records de joventut i de llibertat i que, ara, és l'escenari d'un viatge intens cap a la necessitat humana d'expressar i compartir els sentiments que ens uneixen.

A punts aclaparadora, m'ha fet pensar en molts moments en una de les obres més celebrades de Caspar David Friedrich: "Monjo davant del mar" on de forma alternativa tan el pare com el fill poden identificar-se amb aquest personatge solitari que observa la immensitat davant seu.

 És, sens dubte, una grata sorpresa i una obra molt recomanable. Una petita joia de l'editorial Minúscula, d'una de les col·leccions més encertades, Microclimes.

 

"Va sentir una esgarrifança a l'esquena i, tot i ofegar-se de calor, la suor se li va refredar a la cintura i al front. Els mosquits el continuaven empipant amb el seu brunzit insistent. Evitaven les seves plantofades impacients i es rabejaven posant-se-li, enganxosos, a totes les parts indefenses de la cara.

L'aigua del port centellejava, negra, quieta, gairebé sinistra. Del jardinet n'arribava un tuf de plantes sufocades. A sota un cop abaixades les persianes del bar, ja no se sentia cap soroll de vida. 

Li va fer l'efecte que l'illa estava abandonada enmig d'una immensitat infranquejable. Per primera vegada va tenir l'estranya i angoixosa sensació d'estar en una solitud exclosa del comerç humà.

Va parar l'orella. El seu pare tossia: una tos obstinada, tancada, que li ressonava al cor. Igual que la nit anterior, clarejava quan es va poder adormir."

 

QUAN VAIG DEIXAR DE SER NATURA LLEUGERA d'Anna Altisén

"Quan vaig deixar de ser natura lleugera" és un relat en primera persona de la vivència personal de l'autora amb una malaltia mental. És el que ella mateixa anomena una "autopatografia". I és que és la malaltia mental, a la que ella es refereix com a melancolia, la que vertebra un text esplèndidament escrit i que aprofundeix en un dels tabús més vius de la cultura en què vivim com són les malalties mentals. 

Anna Altisén explica les seves crisis, els seus ingressos hospitalaris, les seves eufòries i les seves patacades d'es d'una voluntat clara, i que ella mateixa fa explícita en més d'un punt de l'obra: de buidar-se'n, de deixar anar llastre per poder seguir endavant amb una nova esperança, per la qual també hi ha espai al llibre. 

Una història que sorprèn i que et converteix en còmplice necessari de l'ascens a la superfície des de les profunditats de la bogeria.

 

 

"És com si el diagnòstic de la malaltia hagués obert un parèntesi i jo m'entestés a dir que la meva vida no continuarà fins que el parèntesi es tanqui, quan en realitat la vida dins el parèntesi és una vida que suma. I el que vingui després, si és que un dia per fi trobo l'equilibri emocional, no s'edificarà a partir de la persona que era abans de posar-me malalta sinó de la persona en qui m'hauré transformat durant tots aquests anys de letargia. Potser no em tocarà mai més viure la vida com una cursa. Potser m'hauré de conformar a desxifrar quin cercle sembla que avanci en el meu dia a dia, si és que n'avança algun. I qui sap, potser tot plegat és millor per mi. "