diumenge, 29 de setembre del 2013

MRS. DALLOWAY de Virgínia Woolf


Després d'anys d'espera em vaig decidir a abordar l'obra de Virgínia Woolf. Una aureola de profund respecte m'impedia apropar-m'hi abans de sentir-me preparada per fer-ho. I cal dir que, malgrat tot, no existeix preparació possible. Virgínia Woolf és especial, en el millor dels sentits possibles.

"Mrs. Dalloway" és una història que gira entorn de les vicissituds d'una dama benestant anglesa. Els seus pensaments i sentiments, i els d'aquells qui l'envolten, teixeixen una novel·la complexa i que en molts moments s'apropa a la lírica poètica per expressar una profunditat en la que fàcilment s'hi reconeix a l'autora. 

Amb una escriptura brillant, pàgina a pàgina, t'adones que el que tens entre les mans és literatura en majúscules. La literatura entesa com un art. L'art d'escriure, l'art d'explicar, l'art de transformar les paraules en quelcom viu. Així, els personatges es dibuixen entre  línies amb una claredat extraordinària i amb una intensitat aclaparadora. 

Woolf dibuixa un escenari on l'acció és la pròpia estètica de les paraules, més enllà del què puguin fer o desfer els personatges. On predomina el "com" davant del "què". Una teranyina on el lector corre el risc de sadollar-se entre una literatura a la que no estem avesats. 


"No, no, no! No tornava pas a estar enamorat d’ella! Només se sentia, després de veure-la aquell matí, entre les seves sedes i tisores, preparant-se per a la reunió, incapaç de treure-se-la del pensament; Clarissa tornava i tornava, com l’adormit que topa amb un al vagó, i això no era pas estar enamorat, és clar; era pensar en ella, criticar-la, tornar a començar al cap de trenta anys a provar d’explicar-se-la. La cosa més òbvia que hom podia dir d’ella era que era mundana; dava massa importància al rang i a la societat i a prosperar en el món –i això, segons com, era veritat; ella mateixa ho havia admès parlant amb ell. (Podíeu sempre fer-la confessar si us preníeu la molèstia; era molt com cal). 

El que ella hi diria era que odiava els malgirbats, antiquats, fracassats, com ell mateix probablement; creia que la gent no tenien dret a anar cap cots amb les mans a les butxaques; cal que faci alguna cosa, que siguin alguna cosa; i tots aquells grans personatges, aquelles duquesses, aquelles comtesses canudes que hom troba al seu saló, i que ell trobava inexplicablement remotes de tot el que importava poc o molt, eren per a ella quelcom d’un valor real."


4 comentaris:

  1. "un escenari on l'acció és la pròpia estètica de les paraules"... brillant (tu). M'encanta aquest llibre!

    ResponElimina
  2. Gràcies Anna! Després de l "Anna Karènina", un altre clàssic. No he llegit encara Virgínia Woolf, malauradament. Intueixo que aquesta novel-la pot ser una bona porta d'entrada al seu món literari. Pel que entès ( almenys en aquesta obra) és una autora que dóna més importància a la pròpia escriptura ( al com), que no pas a la mateixa història; és així? Per cert, com d'altres grans escriptors del segle XX ( Tostoi, Kafka, Joyce...) no va rebre el Premi Nobel. Curiós, oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola David! Crec que això del premi Nobel no deixa de ser una anècdota. No puc saber què en pensava la pròpia Virgínia Woolf, però estic convençuda que qualsevol dels autors que has citat s'alegrarien de saber que la seva obra és capaç de trasbalsar la intimitat de qualsevol més enllà de si un jurat determina o no que sigui mereixedora d'un reconeixement públic. Segurament és una més de les particularitats del món en que vivim. Gràcies pel teu comentari!

      Elimina