SOL A BERLÍN de Hans Fallada

(En record d'Anna i Otto Hampel)

Habitualment, procuro no escriure sobre un llibre quan encara em trobo sota l'efecte que em produeix just acabar-lo, per allò de deixar reposar i calmar les idees i els sentiments. En aquest cas, però, no em puc esperar. Així que, encara sota la profunda torbació que m'ha causat, intentaré ordenar alguna idea coherent més enllà del riu desbocat d'emocions que encara no ha arribat a les aigües calmades.

"Sol a Berlín" és un testimoni imprescindible d'una de les lluites més dures i cruels viscudes per l'home del segle XX. Basada en fets reals, narra la història del matrimoni format per Otto i Anna Hampel (Quangel al llibre) que durant els anys 1940 i 1942 van empendre una subtil i feixuga tasca de resistència davant la macabre maquinària de l'estat nazi. 

En un crescendo magistral, Fallada transforma aquesta història en un clam pel valor de la resistència, pel valor de l'esperança i la justícia. En el pitjor dels escenaris aconsegueix que el lector iniciï un recorregut per les emocions més obscures de l'home, sempre, però, acompanyat d'un fil constant de gratitud i reconeixement. 

I és que és gràcies a exemples com els que narra aquesta història que un pot revitalitzar l'objectiu imprescindible de resistir, de no deixar de caminar. Perquè ja ens són masses els qui hi han deixat la pell en circumstàncies incomparablement més adverses que les que qualsevol de nosaltres puguem tenir en el nostre present.

Per dignitat, cal fer que tot plegat no hagi estat per res.   

"Miri, Quangel, ja sé que hauria estat molt millor que hagués vingut un home i ens hagués dit: heu de fer això i això, aquest és el nostre pla. Però si hagués existit un home així, a Alemanya no hauria passat el que va passar l'any 1933. De manera que hem hagut d'actuar sols, ens han empresonat sols, i haurem de morir sols. Però això no vol dir pas que estiguem sols, Quangel, ni que morim inútilment. No hi ha res que passi inútilment en aquest món i, com que lluitem contra la força bruta i a favor de la justícia, al final quanyarem.

- I què en traurem, de tot això, quan reposem a la tomba?

- I ara, Quangel! És que s'estimaria més viure per una causa injusta que morir per una de justa? Ni vostè ni jo no tenim cap altra opció. Com que som com som, havíem de seguir aquest camí."