RETORN A KILLYBEGS de Sorj Chalandon

"Retorn a Killybegs" és sens dubte, un dels millors llibres dels últims temps. Així, pim-pam! I és que aquesta és la sensació que et persegueix pàgina a pàgina mentre el llegeixes, i això, és digne dels grans.  

Chalandon aconsegueix amb un relat exquisit en primera persona, transportar-te a un temps difícil, els anys més crus del conflicte nordirlandès. És la història d'en Tyrone Meehan, un dels membres de l'estat major de l'IRA dels anys 70, i alhora, també, un traïdor. "Retorn a Killybegs" és la història d'una traïció.

Però l'autor, combina passat i present del protagonista per teixir un relat dur i hipnotitzant en el què la llibertat, l'odi, la venjança i la lleialtat es barregen creant un espectacle a voltes grotesc. Si, en molts punts l'horror et fa tapar la cara mentre el llegeixes, però has de seguir llegint, no pots deixar de llegir, perquè en el fons, saps que el que s'està coent està fet de veritats, i no pots mirar cap a una altra banda.

Acabar el llibre i sentir-te impulsat a buscar-ne més, a regirar biblioteques, a consultar premsa i a documentar-te sobre el conflicte i sobre el mateix autor. I trobes coses com aquesta: 

I aquí és quan et sorprens al descobrir que Sorj Chalandon va ser traït per Denis Donaldson, membre de l'estat Major de l'IRA, membre de l'MI5 (Agència de contraespionatge britànica) i gran amic de Chalandon amb qui feia anys que col·laborava en la seva tasca periodística. Chalandon no va comprendre mai la seva traïció i l'any 2006 va plorar-ne la mort a trets  sense haver tingut cap explicació. 

Així, "Retorn a Killybegs" s'erigeix com la paraula del traïdor, on Chalandon dóna veu a Donaldson en el seu alter ego Tyrone Meehan, una veu necessària per comprendre i per guarir la ferida. Una obra mestra.

 "Killybegs, dimecres, 27 de desembre de 2006

-¿Qui hi ha assegut al meu costat, en Joshe o el pare Joseph Byrne?
-¿A qui vols veure, Tyrone?
He somrigut. 
-Ets tu qui volia parlar amb mi.
-Doncs seré el pare Byrne.
-Necessito un amic, no pas un capellà.
En Joshe no ha respost. Havia canviat. Jo havia deixat una merla cantaire, un follet dels nostres boscos, amb la cara feta malbé per la calamarsa. I ara tenia al davant un monjo desnerit i malaltís en túnica negra. I jo encara m'he sentit més vell.

(...)

-Tremoles, Tyrone. 
-Tinc set.
Ha mirat la volta. Un silenci.
-Jesús no hauria pogut fer res sense Judes. 
-¿M'ho dius a mi?
-A tots dos. 
L'he observat. Havia ajuntat les mans.
-¿Què vols?
-He vingut a ajudar-te, Tyrone.
-¿Qui et diu que necessito ajuda?
-Tu. Per això has vingut.
Ha mirat al darrera. Una noia resava a la vora de la porta. 
-¿Qui t'envia?
Ha somrigut.
-El nen que eres. És ell qui m'envia. 
-Ja n'hi ha prou! Aquí només hi som tu i jo.
En Joshe ha tancat els ulls. Sempre aquell somriure. Feia el mateix somriure quan érem petits. Sense enraonar, era la seva manera de dir que sabia més coses. 
-Dóna'm el teu perdó, Josehe, i acabem d'una punyetera vegada. 
Cara de sorpresa del monjo.
-M'has fet venir per això, oi, pare Byrne?
-Tyrone! No sóc pas un repartidor d'absolucions.
-Ets un capellà. La teva feina és salvar la meva ànima, no pas la meva pell.
-Com has degut de patir, amic meu.
S'ha agenollat. L'he imitat. Els genolls em feien mal.
-No vull continuar amb aquesta comèdia. Diga'm el que m'has de dir. 
Ha obert els ulls.
-Sempre he sabut que eres el més valent entre nosaltres. També el més lleial. 
Ara em mirava. 
-Nostre Senyor t'ha fet el do de la traïció per posar a prova la teva valentia i la teva lleialtat. 
He mirat al meu davant. 
-Ja n'hi ha prou, t'he dit. 
-El teu país necessitava ser traït de la mateixa manera que tu necessitaves trair-lo.
-Joshe, collons! Prou!
-Jesus va demanar a Judes Iscariot que abandonés el Sopar. ¿Te'n recordes? Li va dir: "El que has de fer, fes-ho com més aviat millor".
M'he aixecat.
-Me'n vaig, Joshe.
M'ha posat una mà damunt del braç.
-De la mateixa manera de Crist necessitava a Judes Iscariot, el teu país et necessitava a tu.
Me n'he desempallegat amb un gest.
-El traït i el traïdor pateixen igual, Tyrone. Un pot estimar Irlanda fins a morir-ne o estimar-la fins a trair-la.
L'he mirat. 
-¿Què t'empatolles?
-Has traït per escurçar aquesta guerra, Tyrone. Perquè s'aturin els sofriments del teu país. 
Jo estava emprenyat. 
-¿Què en saps, tu, de la meva traïció? ¿Què en saps, pare Byrne? Has llegit els diaris, ¿oi?
-Et conec.
-I un be negre! Tu no coneixes res! L'última vegada que em vas veure, collia torba i tenia quinze anys!
-Però tu tens quinze anys, Tyrone Meehan."

LA GRAN MARXA d'E.L. Doctorow

"La gran marxa" és una novel·la que explica uns fets ocorreguts durant la guerra de secessió americana. El general William Sherman encapçala una comitiva de més de 60.000 soldats que avançarà cap a l'est travessant Geòrgia i fins arribar a les Carolines, lluitant contra les forces confederades. La gran marxa saqueja i crema les plantacions del sud, crema i destrossa les infraestructures, mentre recull un degoteig constant de població negra alliberada, de refugiats blancs, i altre gent que s'afegeix a una comitiva que acaba representant tot un país a la deriva.

Doctorow s'endinsa en cada un dels personatges que conformen la marxa: blancs o negres, homes o dones, lliures o captius. En tots cerca allò que els humanitza davant del lector, allò que permet que la compassió aparegui i et plantegi dilemes morals prou profunds com per plantejar-te que, potser, et trobes davant d'un gran llibre, d'una gran història.  

No és una novel·la històrica on trobar un relat fidel d'allò que va ser, sinó que és una mirada profunda cap a la intimitat d'una guerra, cap a tot allò que no es mostra davant les càmeres i que converteix cada personatge en l'heroi i el malvat alhora. 

Doctorow és un dels grans i aconsegueix transformar una barbàrie en una gran història d'amor i humanitat. És sens dubte, una de les seves novel·les més brillantment construïdes i inspiradores.

"Mattie es va sentir abatuda de veure la casa tan buida. El sol brillava per les finestres nues i il·luminava el trespol com si la vida hagués fet marxa enrere i ella tornés a ser una núvia en una mansió acabada de fer i sense mobles, i amb un marit que li feia un cert respecte i li doblava l'edat. Es va preguntar com és que en John sabia que la guerra els tocaria de ple. De fet, ell no ho sabia pas, però era un home a qui l'èxit semblava donar motius per creure's més llest que la majoria de la gent. Era un home que imposava, amb aquell pit ample i el caparrot de pèl blanc rebel. No discuteixis amb mi, Mattie. Han perdut vint o trenta mil homes per prendre aquella ciutat. Això es paga car. Si tu fossis un general, amb un boig de president, ¿et quedaries aquí, de braços plegats? ¿On aniries? ¿A Augusta? ¿A Mason? ¿I per on passarà, si no és per aquests turons? I no esperis que, això que anomenen exèrcit rebel, hi pugui fer res. Però, si m'equivoco, Déu ho vulgui, digues, ¿què hi perdré?"

SOL A BERLÍN de Hans Fallada

(En record d'Anna i Otto Hampel)

Habitualment, procuro no escriure sobre un llibre quan encara em trobo sota l'efecte que em produeix just acabar-lo, per allò de deixar reposar i calmar les idees i els sentiments. En aquest cas, però, no em puc esperar. Així que, encara sota la profunda torbació que m'ha causat, intentaré ordenar alguna idea coherent més enllà del riu desbocat d'emocions que encara no ha arribat a les aigües calmades.

"Sol a Berlín" és un testimoni imprescindible d'una de les lluites més dures i cruels viscudes per l'home del segle XX. Basada en fets reals, narra la història del matrimoni format per Otto i Anna Hampel (Quangel al llibre) que durant els anys 1940 i 1942 van empendre una subtil i feixuga tasca de resistència davant la macabre maquinària de l'estat nazi. 

En un crescendo magistral, Fallada transforma aquesta història en un clam pel valor de la resistència, pel valor de l'esperança i la justícia. En el pitjor dels escenaris aconsegueix que el lector iniciï un recorregut per les emocions més obscures de l'home, sempre, però, acompanyat d'un fil constant de gratitud i reconeixement. 

I és que és gràcies a exemples com els que narra aquesta història que un pot revitalitzar l'objectiu imprescindible de resistir, de no deixar de caminar. Perquè ja ens són masses els qui hi han deixat la pell en circumstàncies incomparablement més adverses que les que qualsevol de nosaltres puguem tenir en el nostre present.

Per dignitat, cal fer que tot plegat no hagi estat per res.   

"Miri, Quangel, ja sé que hauria estat molt millor que hagués vingut un home i ens hagués dit: heu de fer això i això, aquest és el nostre pla. Però si hagués existit un home així, a Alemanya no hauria passat el que va passar l'any 1933. De manera que hem hagut d'actuar sols, ens han empresonat sols, i haurem de morir sols. Però això no vol dir pas que estiguem sols, Quangel, ni que morim inútilment. No hi ha res que passi inútilment en aquest món i, com que lluitem contra la força bruta i a favor de la justícia, al final quanyarem.

- I què en traurem, de tot això, quan reposem a la tomba?

- I ara, Quangel! És que s'estimaria més viure per una causa injusta que morir per una de justa? Ni vostè ni jo no tenim cap altra opció. Com que som com som, havíem de seguir aquest camí."

 

EL COS HUMÀ de Paolo Giordano

En Giordano era un tema pendent. I en Giordano va ser el primer descobriment. Darrera una portada enigmàtica que sembla no revelar res del contingut del llibre s'amaga un jove escriptor que, amb cara de "gendre perfecte", té cops amagats i fa que en determinats punts de la novel·la et plantegis si és ell qui ho ha escrit. 

I així, a partir d'una cara bonica i sense saber-ho, em vaig trobar immersa dins d'un llibre de gènere bèl·lic, tot i que queda molt grandiloquent dit així. Perquè si, parla de la guerra, és un llibre sobre la guerra. Però més enllà d'això ens explica com la guerra sacseja i trasbalsa el cos i el cor de les persones. I el que el fa encara més interessant és que ens aproxima tan a l'experiència del soldat ras com a la dels tinents i alts comandaments del mateix exèrcit, fet que proporciona una perspectiva més ample i interessant.

D'altra banda, és sublim l'exercici que fa Giordano obrint amb cada personatge tot un petit món interior on podem reconèixer les febleses, les pors, els vicis,... tot allò que pot ajudar-nos a comprendre perquè un grapat de nois de 20 anys s'embarquen en una guerra tan bèstia, perquè s'ha de dir així, és bèstia.  

"Fins ara mai no l’hi havia demanat perdó. En Ietri està turmentat: d’una banda, les ganes de dir-li a la cara cridant que és una estúpida, i de l’altra, les de tirar-se a terra i recollir d’un a un els trossos de caramel, per recompondre’l. Nota darrere seu les mirades dels companys que el jutgen. 

Jo sóc un home i vaig a la guerra. 

Més tard no es recordarà si ho ha arribat a dir o només ho ha pensat. Recull la motxilla i se la penja a l’esquena. Besa la mare a la galta, una sola vegada, breument. –Tornaré aviat –diu ."