Carson McCullers tenia aquesta història al cap ja amb disset anys. No va ser fins als vint-i-tres, però, que la va poder publicar, en el que va ser el seu primer llibre. Aquest fet, converteix l'obra en quelcom encara més extraordinari. És un llibre magnífic escrit d'una manera magnífica.
Pàgina a pàgina desprèn un trist i aspre alè de realitat, entorn d'uns personatges embolcallats de solitud. El miracle és que, malgrat tot, perviu un fil d'esperança que fa el llibre més digerible i plaent. Des del primer moment m'ha fet pensar en algunes de les escenes més emblemàtiques de "Bagdad Cafè" i sobretot, en la seva banda sonora.
Pàgina a pàgina desprèn un trist i aspre alè de realitat, entorn d'uns personatges embolcallats de solitud. El miracle és que, malgrat tot, perviu un fil d'esperança que fa el llibre més digerible i plaent. Des del primer moment m'ha fet pensar en algunes de les escenes més emblemàtiques de "Bagdad Cafè" i sobretot, en la seva banda sonora.
Resulta un llibre àgil, subtil i pausat, on McCullers aconsegueix que la reivindicació i la lluita per la justícia social siguin un plus per una gran història. Personatges com el doctor Copeland, el mut senyor Singer, o l'alter ego de McCullers, la jove Mick, deixen una empremta difícilment esborrable, tan per les seves paraules com pels seus silencis pertorbadors.
"¿Com havia estat, allò? Durant un minut, l'obertura es balancejà d'una banda a l'altra. Com una passejada o una marxa. Com Déu caminant en la nit. Tota ella quedà com glaçada per fora; només aquell començament de la peça li cremava per dins. Ni tan sols pugué sentir la continuació; es quedà allà asseguda, esperant, glaçada, amb els punys closos. Al cap d'una estona tornà a sentir la música, més dura i més forta. No, no tenia res a veure amb Déu. Era ella, Mick Kelly, caminant de dia i sola de nit. Sota el sol ardent i a les fosques, amb tots els seus projectes i els seus sentiments. La música era ella, la seva veritable personalitat."
