Després d'anys d'espera em vaig decidir a abordar l'obra
de Virgínia Woolf. Una aureola de profund respecte m'impedia apropar-m'hi abans
de sentir-me preparada per fer-ho. I cal dir que, malgrat tot, no existeix
preparació possible. Virgínia Woolf és especial, en el millor dels sentits
possibles.
"Mrs. Dalloway" és una història que gira entorn
de les vicissituds d'una dama benestant anglesa. Els seus pensaments i
sentiments, i els d'aquells qui l'envolten, teixeixen una novel·la complexa i
que en molts moments s'apropa a la lírica poètica per expressar una profunditat
en la que fàcilment s'hi reconeix a l'autora.
Amb una escriptura brillant, pàgina a pàgina, t'adones
que el que tens entre les mans és literatura en majúscules. La literatura
entesa com un art. L'art d'escriure, l'art d'explicar, l'art de transformar les
paraules en quelcom viu. Així, els personatges es dibuixen entre línies
amb una claredat extraordinària i amb una intensitat aclaparadora.
Woolf dibuixa un escenari on l'acció és la pròpia
estètica de les paraules, més enllà del què puguin fer o desfer els
personatges. On predomina el "com" davant del "què". Una
teranyina on el lector corre el risc de sadollar-se entre una literatura a la
que no estem avesats.
"No, no,
no! No tornava pas a estar enamorat d’ella! Només se sentia, després de
veure-la aquell matí, entre les seves sedes i tisores, preparant-se per a la
reunió, incapaç de treure-se-la del pensament; Clarissa tornava i tornava, com
l’adormit que topa amb un al vagó, i això no era pas estar enamorat, és clar;
era pensar en ella, criticar-la, tornar a començar al cap de trenta anys a
provar d’explicar-se-la. La cosa més òbvia que hom podia dir d’ella era que era
mundana; dava massa importància al rang i a la societat i a prosperar en el món
–i això, segons com, era veritat; ella mateixa ho havia admès parlant amb ell.
(Podíeu sempre fer-la confessar si us preníeu la molèstia; era molt com cal).
El que ella hi diria era que odiava els malgirbats, antiquats, fracassats, com
ell mateix probablement; creia que la gent no tenien dret a anar cap cots amb
les mans a les butxaques; cal que faci alguna cosa, que siguin alguna cosa; i
tots aquells grans personatges, aquelles duquesses, aquelles comtesses canudes
que hom troba al seu saló, i que ell trobava inexplicablement remotes de tot el
que importava poc o molt, eren per a ella quelcom d’un valor real."
