SÓC EL QUE LLEGEIXO està d'estrena!

Doncs si! SOC EL QUE LLEGEIXO  ens estem preparant un vestit nou! Arriba l'estiu i el sol, inspirador, m'ha omplert de ganes de canviar l'aspecte d'aquesta aventura. Així que, a partir d'ara, podreu començar a llegir-nos a:

http://socelquellegeixo.wordpress.com/

DESOLACIONS. CARIBOU ISLAND de David Vann

Si, ho he tornat a fer. He tornat a David Vann. A submergir-me a una nova escletxa del dolor. Per sort, aquest cop, anava previnguda i portava una bona dosi de "res del que llegeixes és real, forma part dels suburbis mentals d'un senyor que ha patit massa". Ara, ha de quedar clar que el senyor Vann és un mestre. Perquè pocs són capaços de fer tremolar les pàgines d'un llibre d'aquesta manera. Geni en utilitzar la natura i l'entorn com a reflex dels sentiments dels personatges i brutal i demolidor colpejant quant menys ho esperes. 

En aquest cas els protagonistes són un matrimoni en hores baixes que es proposen anar a viure en una cabanya en una petita i solitària illa al mig d'un llac d'Alaska. Així, ja tenim un escenari farcit d'immensitat i elements prou salvatges per imaginar-nos que res serà fàcil i tranquil. Més aviat parlem d'un llac d'aigües fosques i fredes, i d'uns personatges que s'hi emmirallen amb suma facilitat. 

No desgranaré més detalls de l'argument perquè en el fons no tenen importància. "Caribou Island" és un viatge al soterrani d'un amor malentès i, més enllà de les vicissituds dels personatges, és aquell aire dens i polsós dels espais tancat durant massa temps i on no toca mai el sol el que t'impregna i et remou. 

Així que, com tot bon llibre, el recomano, però amb precaució i seguint les advertències del prospecte que afirma que no és apte per qui espera un llibre amè i entretingut. 

"L'aigua ja no era de color turquesa. Avui tenia un color blau fosquíssim, d'una negror nítida, sense sediments glacials. La Irene no se sabia avenir que pogués canviar tant en un sol dia. Ara era un llac completament diferent. Una altra metàfora del jo: cada nova versió refutava totes les anteriors. Qui ella era avui no coincidia amb la de dues setmanes enrere, abans dels mals de cap, i qui era llavors no coincidia amb la de feia uns mesos, quan encara no s'havia jubilat i es passava el dia a l'escola amb els nens. I qui era aleshores no coincidia amb la que era quan els seus fills vivien a casa, abans que s'esfumessin de la seva rutina diària, i qui era aleshores no coincidia tampoc amb qui era quan ella i en Gary s'havien traslladat a viure allà, plens d'esperança, ni just abans, quan vivia sola i tenia estudis i feina, per fi lliure, un moment esplendorós en què tot era possible. I qui era aleshores no coincidia amb l'ésser rebutjat que havia estat durant tants anys, quan l'allotjaven en espais minúsculs d'habitacions sobreres o de les golfes, o fins i tot, un cop, en un soterrani, i qui era aleshores -ningú, en realitat una mena de fantasma- no era qui havia estat aquell dia que havia tornat a casa convençuda que tenia mare."

UN ALTAR PER LA MARE de Ferdinando Camon

Només llegint la introducció un s'adona que "Un altar per la mare" no és un llibre qualsevol. És un homenatge íntim i personal que Camon devia a la mare. Un intens i profund viatge on la tristesa i la melangia es conjuren amb les aromes subtils de la infantesa de l'autor. 

Més enllà però, de la buidor de la pèrdua i dels múltiples pous que es divisen amb la mort de la mare, l'autor reflexiona entorn d'aquesta figura, com a figura clau del món rural. Com a entitat que articula i estructura una societat que lentament desapareix de la seva vida i del seu món.


Directe i punyent quan és Camon qui es desprèn de les paraules. Per necessitat, per digerir, per comprendre i, sobretot, per expiar la culpa. És però, suau i tendre quan és la tendresa qui es manifesta. M'han encantat alguns passatges concrets en els que les paraules eren tan evocadores que podries imaginar-te perfectament les fotografies de l'àlbum familiar. 

Un petit gran ritual. De nou, una joia de Minúscula. 

 

"En tota família de pagès la mare és el pal de paller. Si mor la mare, la família es disgrega. Recuperar la mare de la mort vol dir recuperar la família de la disgregació. Vol dir salvar-se. La història oficial ensenya que la immortalitat pertany als poderosos, la civilització camperola ensenya que el fort, el ric, el savi, l'artista no són figures preeminents, perquè per damunt de tots hi ha el qui és bo. Una persona bona, per bé que msierable, inculta, analfabeta, malparlada, mal vestida, descala, que mai ningú nota ni fotografia, ni se l'escolta o li dóna les gràcies, pot merèixer a immortalitat més que no pas capitostos, banquers, polítics, aventurers. No és la força el que salva la humanitat, ans aquella forma paticular d'amor que es diu bondat. Jo no tinc cap mena de dubte que el personatge que descric aquí s'hagi salvat, mereixi el record i estigui en la glòria. No sé pas quants personatges de la gran història oficial, els ultrapotents, els superguanyadors, els dominadors globals, s'han salvat i mereixen el record. Potser cap."

L'ÚLTIM PATRIARCA de Najat El Hachmi

D'entrada, llegir llibres dels que s'ha parlat molt, sempre em fa mandra. I més, quan ja fa un cert temps de tot plegat. Però aquest cop m'he endut una agradable sorpresa. "L'últim patriarca" és la història d'en Mimoun Driouch, pare de qui ens explica els fets. Un personatge que es desplega al llarg del llibre amb múltiples cares i dimensions. El seu, és un viatge des dels orígens, des de la tradició i la família, fins a unes noves fronteres que, sense voler, fan trontollar els fonaments del que semblava inamovible. 

M'ha encantat l'agilitat del relat, escrit talment com si fos explicat a la vora del foc. Cada capítol deixa al lector amb ganes de més. Malgrat escenes dures, difícilment podies tancar el llibre com aquell qui res. He agraït molt, moltíssim, les dosis d'humor presents en determinants punts importants de la història, perquè no deixa de ser un reflex d'una realitat molt dura, i amb humor, tot passa millor. 
 

 

 "Me'l podia imaginar devorat per uns gossos famolencs que li haurien obert el ventre i li haurien deixar els budells penjant per fora. O atropellat per un cotxe que no es va aturar mai i en aquella postura amb els braços i les cames malgirbats. Em van anar venint imatges de les pel·lícules de terror que llogàvem al videoclub de la cantonada. Hauria estat bé poder explicar un final així a tothom. I el vam trobar amb els budells per fora, pobre pare. Em vaig imaginar tornant al poble, demanant caritat perquè l'avi ja no tenia més terres per vendre's. Només allà vaig mirar a dins i vaig sentir que em faltarien tantes coses, que fet i fet de "supermana", no n'hi havia hagut mai cap en tota la història. La mare no parava de repetir ai, ai, aquest home, ai en quin embolic es deu haver ficat, ai, Déu meu, per què em castigues així? Déu meu, fes que torni sa i estalvi."
 

RETORN A KILLYBEGS de Sorj Chalandon

"Retorn a Killybegs" és sens dubte, un dels millors llibres dels últims temps. Així, pim-pam! I és que aquesta és la sensació que et persegueix pàgina a pàgina mentre el llegeixes, i això, és digne dels grans.  

Chalandon aconsegueix amb un relat exquisit en primera persona, transportar-te a un temps difícil, els anys més crus del conflicte nordirlandès. És la història d'en Tyrone Meehan, un dels membres de l'estat major de l'IRA dels anys 70, i alhora, també, un traïdor. "Retorn a Killybegs" és la història d'una traïció.

Però l'autor, combina passat i present del protagonista per teixir un relat dur i hipnotitzant en el què la llibertat, l'odi, la venjança i la lleialtat es barregen creant un espectacle a voltes grotesc. Si, en molts punts l'horror et fa tapar la cara mentre el llegeixes, però has de seguir llegint, no pots deixar de llegir, perquè en el fons, saps que el que s'està coent està fet de veritats, i no pots mirar cap a una altra banda.

Acabar el llibre i sentir-te impulsat a buscar-ne més, a regirar biblioteques, a consultar premsa i a documentar-te sobre el conflicte i sobre el mateix autor. I trobes coses com aquesta: 

I aquí és quan et sorprens al descobrir que Sorj Chalandon va ser traït per Denis Donaldson, membre de l'estat Major de l'IRA, membre de l'MI5 (Agència de contraespionatge britànica) i gran amic de Chalandon amb qui feia anys que col·laborava en la seva tasca periodística. Chalandon no va comprendre mai la seva traïció i l'any 2006 va plorar-ne la mort a trets  sense haver tingut cap explicació. 

Així, "Retorn a Killybegs" s'erigeix com la paraula del traïdor, on Chalandon dóna veu a Donaldson en el seu alter ego Tyrone Meehan, una veu necessària per comprendre i per guarir la ferida. Una obra mestra.

 "Killybegs, dimecres, 27 de desembre de 2006

-¿Qui hi ha assegut al meu costat, en Joshe o el pare Joseph Byrne?
-¿A qui vols veure, Tyrone?
He somrigut. 
-Ets tu qui volia parlar amb mi.
-Doncs seré el pare Byrne.
-Necessito un amic, no pas un capellà.
En Joshe no ha respost. Havia canviat. Jo havia deixat una merla cantaire, un follet dels nostres boscos, amb la cara feta malbé per la calamarsa. I ara tenia al davant un monjo desnerit i malaltís en túnica negra. I jo encara m'he sentit més vell.

(...)

-Tremoles, Tyrone. 
-Tinc set.
Ha mirat la volta. Un silenci.
-Jesús no hauria pogut fer res sense Judes. 
-¿M'ho dius a mi?
-A tots dos. 
L'he observat. Havia ajuntat les mans.
-¿Què vols?
-He vingut a ajudar-te, Tyrone.
-¿Qui et diu que necessito ajuda?
-Tu. Per això has vingut.
Ha mirat al darrera. Una noia resava a la vora de la porta. 
-¿Qui t'envia?
Ha somrigut.
-El nen que eres. És ell qui m'envia. 
-Ja n'hi ha prou! Aquí només hi som tu i jo.
En Joshe ha tancat els ulls. Sempre aquell somriure. Feia el mateix somriure quan érem petits. Sense enraonar, era la seva manera de dir que sabia més coses. 
-Dóna'm el teu perdó, Josehe, i acabem d'una punyetera vegada. 
Cara de sorpresa del monjo.
-M'has fet venir per això, oi, pare Byrne?
-Tyrone! No sóc pas un repartidor d'absolucions.
-Ets un capellà. La teva feina és salvar la meva ànima, no pas la meva pell.
-Com has degut de patir, amic meu.
S'ha agenollat. L'he imitat. Els genolls em feien mal.
-No vull continuar amb aquesta comèdia. Diga'm el que m'has de dir. 
Ha obert els ulls.
-Sempre he sabut que eres el més valent entre nosaltres. També el més lleial. 
Ara em mirava. 
-Nostre Senyor t'ha fet el do de la traïció per posar a prova la teva valentia i la teva lleialtat. 
He mirat al meu davant. 
-Ja n'hi ha prou, t'he dit. 
-El teu país necessitava ser traït de la mateixa manera que tu necessitaves trair-lo.
-Joshe, collons! Prou!
-Jesus va demanar a Judes Iscariot que abandonés el Sopar. ¿Te'n recordes? Li va dir: "El que has de fer, fes-ho com més aviat millor".
M'he aixecat.
-Me'n vaig, Joshe.
M'ha posat una mà damunt del braç.
-De la mateixa manera de Crist necessitava a Judes Iscariot, el teu país et necessitava a tu.
Me n'he desempallegat amb un gest.
-El traït i el traïdor pateixen igual, Tyrone. Un pot estimar Irlanda fins a morir-ne o estimar-la fins a trair-la.
L'he mirat. 
-¿Què t'empatolles?
-Has traït per escurçar aquesta guerra, Tyrone. Perquè s'aturin els sofriments del teu país. 
Jo estava emprenyat. 
-¿Què en saps, tu, de la meva traïció? ¿Què en saps, pare Byrne? Has llegit els diaris, ¿oi?
-Et conec.
-I un be negre! Tu no coneixes res! L'última vegada que em vas veure, collia torba i tenia quinze anys!
-Però tu tens quinze anys, Tyrone Meehan."

I QUE DIFÍCIL ÉS QUEDAR-SE NOMÉS AMB UN!

Després d'una setmana d'espera, us presento el meu llibre de Sant Jordi!

Una mica d'entusiasme vermell intens! Finalment hi haura un Munro al prestatge esperant ser devorat. Així que, d'aquí a pocs dies, tindreu la crònica corresponent. Ara, així, sense més ni més i per atiar la polèmica, em mullaré: m'agrada la portada d'aquesta edició!

SANT JORDI 2014 (és el temps dels possibles) 3ª Part

Això és un no parar! S'acosta el dia D i no podem perdre temps, hi ha massa llenya per cremar. Així que, ataquem amb més possibles, amb més salivera i amb tanta o més passió!

Un imprescindible d'aquesta selecció és qualsevol llibre de l'obra de Sofi Oksanen. En aquest cas, ens quedem amb l'últim títol publicat, "Quan els coloms van desaparèixer", una història de dos amics en temps de guerra. Potser algun dia caldrà dedicar una entrada a "Purga", sens dubte, una obra magistral de la mateixa autora.

Aquí ens arrisquem una mica i es deixem endur per la passió. Wajdi Mouawad porta al límit el protagonista d'aquesta història, encegat per trobar l'assassí de la seva dona. I m'encanta el disseny d'aquesta col·lecció!

 Amb Faulkner tinc un problema. Se'm va entravessar fa anys i l'he tingut aparcat tot aquest temps. Però crec que no em puc permetre obviar-lo durant més temps, crec que ha arribat l'hora de reconciliar-m'hi, i Edicions 1984 em dóna l'oportunitat de fer-ho amb una reedició d'un dels seus clàssics, "El llogaret". I com m'agrada Edicions 1984!!






Bé, bé, ja en són tres més... Ara a reposar les idees i a seguir badant, que segur que hi haurà temps per més.

SANT JORDI 2014 (és el temps dels possibles) 2ª Part

Doncs seguim el periple per arribar al Sant Jordi amb un recull de llibres especials, allunyats de la novel·la i propers a mons personals i íntims, i que, precisament per això, poden ser un perfecte llibre de Sant Jordi. 

Un viatge a la infància d'una de les artistes més polifacètiques dels nostres temps. Des de la música, passant per la pintura, la fotografia i la literatura, Patti Smith presenta aquest llibre com una mirada alegre i poètica als seus anys d'infantesa. Tot un caramel!

No podia obviar la poesia d'aquest camí, i Joana Raspall és, aquest any més que mai, l'opció perfecta per enfonsar-se un cop més en l'estètica de les paraules i els sentiments. I perquè no dir-ho, aquest recull té una portada Espectacular, amb majúscules. 

I en aquesta extranya relació, un llibre tan inesperat com imprescindible. Un àlbum il·lustrat de Marta Altés (que gran!) exquisit, que reivindica la llibertat i la generositat com a únics valors per sumar. Una joia de la literatura infantil que difícilment podré resistir-me a comprar!

Així, tal qual, una barreja ben estrambòtica, però que forma part del camí dels possibles, així que, esperant per la següent entrega, a gaudir de la dolçor que desprenen tots tres!

SANT JORDI 2014 (És el temps dels possibles)

Comencen aquells dies en què les llibreries creixen i els llibres ocupen espais inesperats (Fins i tot al supermercat trobaràs best-sellers). M'encanta la olor dels carrers aquests dies! Així que he pensat, que per anar caldejant l'ambient, aniré penjant "possibles" de Sant Jordi, del Meu Sant Jordi vaja.

El primer dels possibles és "L'última nit" de John Salter, un recull de 10 històries que, diuen, són profundament intenses i emotives. Salter és un dels grans, i el tinc pendent. Així que, aquest Sant Jordi pot ser una bona oportunitat. 

 

 

Aquest ha estat l'any, entre d'altres, d'Alice Munro, així que, parlant de contes, qualsevol dels seus reculls editats, i reeditats, són possibles d'aquest Sant Jordi.

I m'aguantaré les ganes de seguir delectant-me amb el plaer d'imaginar llegir qualsevol d'aquests tresors. N'hi haurà més!

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

I entremig d'una pausa sanadora, necessito obrir un ull i compartir amb tots vosaltres uns dels versos que sempre m'acompanyen. Avui, que és el dia que han escollit per parlar de poesia en majúscules. Tot si val per escampar-la arreu.

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

                                                    

                                                             R.M.Rilke

Perquè la il·lusió mou muntanyes!

Aquest cop us vull parlar d'un llibre que encara no "existeix". I ho escric entre cometes perquè si que existeix però encara no està editat com a tal. Precisament perquè s'editi, cal que la idea d'aquest projecte arribi al màxim de persones possible.

La idea gira entorn d'unes cartes d'amor encadenades. Però d'amor, n'hi ha de moltes menes, o potser un de molt gros i ample on tot hi té cabuda. Totes aquestes facetes són les que la Dolors Puig-Alsina, autora del projecte, explora en aquestes cartes, però d'això ja en parlarem quan us pugui presentar el llibre. Ara per ara, aquí teniu la web del projecte de micromecenatge que ha iniciat per tal d'editar el llibre: http://www.realitzaelteullibre.com/projectes_4/cartes-d_amor-encadenades_-dolors-puig-alsina/default.asp

Des d'aquí, us convido, no tan sols a llegir aquelles que ja estan publicades al bloc de l'autora (www.contescruixents.cat), sinó a difondre aquest projecte compartint-lo als vostres blocs, facebooks, twitters i altres ginys semblants, alhora que ho expliqueu als vostres familiars i amics.

L'ALTRA de Marta Rojals

Aquest llibre, ja quan va sortir em va fer venir salivera... pinta bé! I realment les expectatives s'han vist superades amb escreix.

És la història de l'Anna. I és, aparentment, una història ben normal. Vida de parella, conflictes familiars, dilemes laborals, i el que marca la diferència: un remolí interior de pensaments i sentiments exposats pel gaudi del lector. És, realment, un personatge deliciosament treballat.

Una escriptura brillant: refinada i sense escrúpols. Perquè el llibre és així d'ambivalent. D'una banda, entra suau i dolçament dins el lector atrapant-lo, segurament, amb poques resistències. De l'altra, et planta davant dels nassos tot allò que puguis esperar i desesperar sense miraments. I això és el que m'agrada. Perquè dins d'una escriptura senzilla hi ha encriptats mil matisos que converteixen cada pàgina en un laberint per tots els sentits. I això és un altre valor afegit de la novel·la: t'atrapa amb tots els sentits.

Els detalls hi tenen un paper molt important. Petits tresors que omplen la novel·la d'imatges i fotografies fàcilment reconeixibles. Diàlegs críptics que es barregen dins d'un discurs aparentment ordenat, que t'obliguen a una lectura atenta. És, sens dubte, una gran alenada d'aire fresc dins del panorama català, i des de ja, tinc ganes de més! 
  

"Des del final del Bord, s'ha cregut mereixedora de cada dolor que ha hagut d'oblidar a la vida. Però quan aconseguia oblidar-ne un, li'n venia un altre com caigut del cel. El nou dolor queia sobre una muntanya de dolor antic, i aleshores ella enterrava l'últim a palades, procurant no mirar. A continuació, ja sabia què havia de fer: treballar, riure una gràcia del Nel, posar el rentaplats, netejar el lavabo, anar a comprar. No ha sigut. No ha passat. Per sort, els dies se succeeixen sense pausa, i el pas del temps s'escurça amb el temps. L'Anna pensa en la sortida de les dents de llet: d'adults, se'ns faria una agonia. Pel principi invers, l'acumulació de dolors, viscuda dins d'una percepció temporal d'infant, se'ns faria insuportable. El temps minvant dels adults, per l'Anna, és una altra adaptació. La que fa llevar-se els vells un altre matí i dir ja tornem a ser a Nadal, ja tornem a ser a Pasqua, i arrossegar el cos adolorit a fer el primer riu malgrat l'emfisema, la columna, el maluc. Malgrat portar al currículum trenta o quaranta enterraments. Potser la seva mare ho havia descobert: com més estret es fa el temps, més temps passa pel mateix forat." 

EL PELEGRINATGE INSÒLIT DE HAROLD FRY de Rachel Joyce

 "Hi havia tantes coses davant seu, tanta vida, i tothom enfeinat amb les tasques diàries d'anar tirant, patir i lluitar; gent que no sabia que estava assegut allà dalt, contemplant-los. Novament va sentir d'una manera profunda que estava tan dins com fora del que veia; hi estava connectat i, alhora, passava per fora. En Harold va començar a entendre que aquella també era la realitat del viatge a peu. Ell formava part de les coses i, alhora, n'estava fora." 

 

 "El pelegrinatge insòlit de Harold Fry" és una bonica història que comença quan en Harold rep una carta de la Queenie, una antiga companya de feina amb qui té un assumpte pendent. Ara, una malaltia sembla apropar-la a la mort i decideix despedir-se per carta d'ell. En Harold redacta una carta de resposta, però sembla que arribar fins a la bústia i llençar-la no és suficient. Així que, sense mirar enrere, comença a caminar per anar a trobar la Queenie Hennessy iniciant un viatge de més de 800 quilòmetres. Mentrestant, la Maureen, la seva dona, esperarà a casa seva. 

 

No és tan sols un viatge de sud a nord de la Gran Bretanya, sinó que és un viatge al passat i present de totes aquelles ombres que durant anys s'amaguen darrera les aparences. Tot plegat molt ben escrit i amb uns finals de capítol dels que m'agraden, aquells que punxen, que t'obliguen a seguir llegint, sigui l'hora que sigui.  

 

La riquesa psicològica dels personatges fa que en Harold, la Maureen i la Queenie Hennessy seguin a taula per sopar més d'un vespre (tot un plaer, per cert). Aquesta tríada de personatges omplen de vida una història sorprenent i que enganxa molt, moltíssim. Perquè és, al cap i a la fi, una història d'amor, una recerca de l'amor. I el lector no quedarà decebut si sap trobar dins seu el ressò de les mancances i els anhels que curosament descriu Joyce.

"Caminava amb pas tan segur que era com si tota la seva vida hagués estat esperant per aixecar-se de la cadira"

 

LA GERMANDAT DEL RAÏM de John Fante

Ostres tu, en Fante! "La germandat del raïm" és una delícia! Àcida, però una delícia. Amb tots els ingredients propis de la literatura americana del segle XX, narra la història d'un pare i un fill que, després d'una vida de decepcions mutues, buscaran el perdó i la comprensió l'un en l'altre. 

Els personatges, una família italiana emigrada als Estats Units, s'arrosseguen pàgina a pàgina amb tots els vicis i amb tots els retrets a flor de pell i, malgrat tot, és un llibre molt emocionant. A més a més, té petites sorpreses (que no revelaré ara i aquí per no espatllar la lectura a ningú) que fan del text una suma perfecte.

És un llibre d'emocions crues, diàlegs punyents i grans dosis d'alcohol. I agrair-li a Fante que ho amaneixi amb un humor sarcàstic que et permet somriure, malgrat les circumstàncies. 

 "Estava fart del billar, del pòquer i de fer el poca-solta amb unes cerveses, de conduir amb altra gent, de passejar per les hores solitàries i grapejar faldilles i mitges matusserament, de grapejar en va. Les dones estaven bé però eren exigents, és fàcil fer mal als dinou: penses que les dones són dolces i submises i descobreixes que són fures; et refugies en les putes perquè són menys falses i, si tens sort, aprens a llegir.

El meu vell, el fill de puta, arribava a casa tentinejant, amb fortor de vi, i em cridava que apagués el llum, que anés a dormir, que què collons em passava, que els llibres eren una droga i la meva addicció alarmant i que ja gairebé no em reconeixia com a fill seu. Troba una feina, m'exigia, i fes alguna cosa amb la teva vida. Tenia raó. La devia tenir. Tothom hi estava d'acord. Fins i tot els paios de la sala de billar se'n van adonar. Ja no podiem comunicar-nos com abans." 

LA GRAN MARXA d'E.L. Doctorow

"La gran marxa" és una novel·la que explica uns fets ocorreguts durant la guerra de secessió americana. El general William Sherman encapçala una comitiva de més de 60.000 soldats que avançarà cap a l'est travessant Geòrgia i fins arribar a les Carolines, lluitant contra les forces confederades. La gran marxa saqueja i crema les plantacions del sud, crema i destrossa les infraestructures, mentre recull un degoteig constant de població negra alliberada, de refugiats blancs, i altre gent que s'afegeix a una comitiva que acaba representant tot un país a la deriva.

Doctorow s'endinsa en cada un dels personatges que conformen la marxa: blancs o negres, homes o dones, lliures o captius. En tots cerca allò que els humanitza davant del lector, allò que permet que la compassió aparegui i et plantegi dilemes morals prou profunds com per plantejar-te que, potser, et trobes davant d'un gran llibre, d'una gran història.  

No és una novel·la històrica on trobar un relat fidel d'allò que va ser, sinó que és una mirada profunda cap a la intimitat d'una guerra, cap a tot allò que no es mostra davant les càmeres i que converteix cada personatge en l'heroi i el malvat alhora. 

Doctorow és un dels grans i aconsegueix transformar una barbàrie en una gran història d'amor i humanitat. És sens dubte, una de les seves novel·les més brillantment construïdes i inspiradores.

"Mattie es va sentir abatuda de veure la casa tan buida. El sol brillava per les finestres nues i il·luminava el trespol com si la vida hagués fet marxa enrere i ella tornés a ser una núvia en una mansió acabada de fer i sense mobles, i amb un marit que li feia un cert respecte i li doblava l'edat. Es va preguntar com és que en John sabia que la guerra els tocaria de ple. De fet, ell no ho sabia pas, però era un home a qui l'èxit semblava donar motius per creure's més llest que la majoria de la gent. Era un home que imposava, amb aquell pit ample i el caparrot de pèl blanc rebel. No discuteixis amb mi, Mattie. Han perdut vint o trenta mil homes per prendre aquella ciutat. Això es paga car. Si tu fossis un general, amb un boig de president, ¿et quedaries aquí, de braços plegats? ¿On aniries? ¿A Augusta? ¿A Mason? ¿I per on passarà, si no és per aquests turons? I no esperis que, això que anomenen exèrcit rebel, hi pugui fer res. Però, si m'equivoco, Déu ho vulgui, digues, ¿què hi perdré?"