SOL A BERLÍN de Hans Fallada

(En record d'Anna i Otto Hampel)

Habitualment, procuro no escriure sobre un llibre quan encara em trobo sota l'efecte que em produeix just acabar-lo, per allò de deixar reposar i calmar les idees i els sentiments. En aquest cas, però, no em puc esperar. Així que, encara sota la profunda torbació que m'ha causat, intentaré ordenar alguna idea coherent més enllà del riu desbocat d'emocions que encara no ha arribat a les aigües calmades.

"Sol a Berlín" és un testimoni imprescindible d'una de les lluites més dures i cruels viscudes per l'home del segle XX. Basada en fets reals, narra la història del matrimoni format per Otto i Anna Hampel (Quangel al llibre) que durant els anys 1940 i 1942 van empendre una subtil i feixuga tasca de resistència davant la macabre maquinària de l'estat nazi. 

En un crescendo magistral, Fallada transforma aquesta història en un clam pel valor de la resistència, pel valor de l'esperança i la justícia. En el pitjor dels escenaris aconsegueix que el lector iniciï un recorregut per les emocions més obscures de l'home, sempre, però, acompanyat d'un fil constant de gratitud i reconeixement. 

I és que és gràcies a exemples com els que narra aquesta història que un pot revitalitzar l'objectiu imprescindible de resistir, de no deixar de caminar. Perquè ja ens són masses els qui hi han deixat la pell en circumstàncies incomparablement més adverses que les que qualsevol de nosaltres puguem tenir en el nostre present.

Per dignitat, cal fer que tot plegat no hagi estat per res.   

"Miri, Quangel, ja sé que hauria estat molt millor que hagués vingut un home i ens hagués dit: heu de fer això i això, aquest és el nostre pla. Però si hagués existit un home així, a Alemanya no hauria passat el que va passar l'any 1933. De manera que hem hagut d'actuar sols, ens han empresonat sols, i haurem de morir sols. Però això no vol dir pas que estiguem sols, Quangel, ni que morim inútilment. No hi ha res que passi inútilment en aquest món i, com que lluitem contra la força bruta i a favor de la justícia, al final quanyarem.

- I què en traurem, de tot això, quan reposem a la tomba?

- I ara, Quangel! És que s'estimaria més viure per una causa injusta que morir per una de justa? Ni vostè ni jo no tenim cap altra opció. Com que som com som, havíem de seguir aquest camí."

 

MRS. DALLOWAY de Virgínia Woolf

Després d'anys d'espera em vaig decidir a abordar l'obra de Virgínia Woolf. Una aureola de profund respecte m'impedia apropar-m'hi abans de sentir-me preparada per fer-ho. I cal dir que, malgrat tot, no existeix preparació possible. Virgínia Woolf és especial, en el millor dels sentits possibles.

"Mrs. Dalloway" és una història que gira entorn de les vicissituds d'una dama benestant anglesa. Els seus pensaments i sentiments, i els d'aquells qui l'envolten, teixeixen una novel·la complexa i que en molts moments s'apropa a la lírica poètica per expressar una profunditat en la que fàcilment s'hi reconeix a l'autora. 

Amb una escriptura brillant, pàgina a pàgina, t'adones que el que tens entre les mans és literatura en majúscules. La literatura entesa com un art. L'art d'escriure, l'art d'explicar, l'art de transformar les paraules en quelcom viu. Així, els personatges es dibuixen entre  línies amb una claredat extraordinària i amb una intensitat aclaparadora. 

Woolf dibuixa un escenari on l'acció és la pròpia estètica de les paraules, més enllà del què puguin fer o desfer els personatges. On predomina el "com" davant del "què". Una teranyina on el lector corre el risc de sadollar-se entre una literatura a la que no estem avesats. 

"No, no, no! No tornava pas a estar enamorat d’ella! Només se sentia, després de veure-la aquell matí, entre les seves sedes i tisores, preparant-se per a la reunió, incapaç de treure-se-la del pensament; Clarissa tornava i tornava, com l’adormit que topa amb un al vagó, i això no era pas estar enamorat, és clar; era pensar en ella, criticar-la, tornar a començar al cap de trenta anys a provar d’explicar-se-la. La cosa més òbvia que hom podia dir d’ella era que era mundana; dava massa importància al rang i a la societat i a prosperar en el món –i això, segons com, era veritat; ella mateixa ho havia admès parlant amb ell. (Podíeu sempre fer-la confessar si us preníeu la molèstia; era molt com cal). 

El que ella hi diria era que odiava els malgirbats, antiquats, fracassats, com ell mateix probablement; creia que la gent no tenien dret a anar cap cots amb les mans a les butxaques; cal que faci alguna cosa, que siguin alguna cosa; i tots aquells grans personatges, aquelles duquesses, aquelles comtesses canudes que hom troba al seu saló, i que ell trobava inexplicablement remotes de tot el que importava poc o molt, eren per a ella quelcom d’un valor real."

ANNA KARÈNINA de Lev Tolstoi

Llegir Tolstoi sempre és un plaer. Llegir "Anna Karènina" és un plaer majúscul. Crec que és necessari llegir-lo i segurament amb un cop no n'hi ha prou.

És una novel·la tan intensa com extensa, que s'apodera de tot allò més bàsic i intern que ens conforma i hi dóna llum. És, sens dubte, una novel·la que parla de la passió. De la passió entesa com a llenguatge de l'amor i com a mitjà de vida, o més ben dit de supervivència. Tolstoi converteix cada un dels personatges (quins grans personatges!) en un camí que porta cap a aquesta passió. D'entrada, la protagonista Anna, empesa per la passió de l'amor i la llibertat, però també altres personatges com Levin, per mi personatge cabdal, que recórre amb insistència i no poc sofriment, el camí cap a la passió mitjançant la recerca del sentit de l'existència. Aquesta recerca aporta al llibre una dosi esplèndida de diàlegs interns plens de filosofia i de teologia, fins i tot, que dónen a la novel·la un equilibri perfecte.

"Anna Karènina" és una novel·la de personatges, on no es pot considerar cap d'ells com a secundàri o poc important. Tots i cadascun d'ells es mostren gairebé transparents al lector. I aquesta és la delícia: el viatge a través de les entranyes, els vicis, les pors i les virtuts de tots ells.

"Cada vegada que Vronski parlava amb Anna, esclatava als ulls d’ella una lluïssor joiosa, i un somriure de felicitat li torçava els llavis vermells. Hom hauria dit que feia esforços per tal de no palesar aquests símptomes de joia, però se li marcaven al rostre contra la seva voluntat. «Però, i ell?» Kitty se’l mirà i va horroritzar-se. Havia vist en ell allò que se li apareixia amb tanta claredat en el mirall del rostre d’Anna. On eren les seves maneres sempre tranquil·les i fermes, l’expressió despreocupada i calmosa del rostre? No, ara, cada vegada que s’adreçava a ella, acalava una mica el cap com si volgués caure de genolls als seus peus i tenia a l’esguard una expressió de submissió i de temença. «No vull ofendre —semblava dir cada vegada la seva mirada—, ans em vull salvar i no sé com.» Mai no li havia vist abans l’expressió que tenia en aquells moments el seu rostre."