Stuparich presenta amb aquest relat breu de poc més de cent pàgines una experiència commovedora entre pare i fill. Un relat sobre la vida, la mort, la malaltia, i sobretot l'amor. Pare i fill decideixen retrobar-se en l'espai que havien compartit en un passat comú, l'illa. Espai que encarna els bells records de joventut i de llibertat i que, ara, és l'escenari d'un viatge intens cap a la necessitat humana d'expressar i compartir els sentiments que ens uneixen.
A punts aclaparadora, m'ha fet pensar en molts moments en una de les obres més celebrades de Caspar David Friedrich: "Monjo davant del mar" on de forma alternativa tan el pare com el fill poden identificar-se amb aquest personatge solitari que observa la immensitat davant seu.
"Va sentir una esgarrifança a l'esquena i, tot i ofegar-se de calor, la suor se li va refredar a la cintura i al front. Els mosquits el continuaven empipant amb el seu brunzit insistent. Evitaven les seves plantofades impacients i es rabejaven posant-se-li, enganxosos, a totes les parts indefenses de la cara.
L'aigua del port centellejava, negra, quieta, gairebé sinistra. Del jardinet n'arribava un tuf de plantes sufocades. A sota un cop abaixades les persianes del bar, ja no se sentia cap soroll de vida.
Li va fer l'efecte que l'illa estava abandonada enmig d'una immensitat infranquejable. Per primera vegada va tenir l'estranya i angoixosa sensació d'estar en una solitud exclosa del comerç humà.
Va parar l'orella. El seu pare tossia: una tos obstinada, tancada, que li ressonava al cor. Igual que la nit anterior, clarejava quan es va poder adormir."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada