ANNA KARÈNINA de Lev Tolstoi

Llegir Tolstoi sempre és un plaer. Llegir "Anna Karènina" és un plaer majúscul. Crec que és necessari llegir-lo i segurament amb un cop no n'hi ha prou.

És una novel·la tan intensa com extensa, que s'apodera de tot allò més bàsic i intern que ens conforma i hi dóna llum. És, sens dubte, una novel·la que parla de la passió. De la passió entesa com a llenguatge de l'amor i com a mitjà de vida, o més ben dit de supervivència. Tolstoi converteix cada un dels personatges (quins grans personatges!) en un camí que porta cap a aquesta passió. D'entrada, la protagonista Anna, empesa per la passió de l'amor i la llibertat, però també altres personatges com Levin, per mi personatge cabdal, que recórre amb insistència i no poc sofriment, el camí cap a la passió mitjançant la recerca del sentit de l'existència. Aquesta recerca aporta al llibre una dosi esplèndida de diàlegs interns plens de filosofia i de teologia, fins i tot, que dónen a la novel·la un equilibri perfecte.

"Anna Karènina" és una novel·la de personatges, on no es pot considerar cap d'ells com a secundàri o poc important. Tots i cadascun d'ells es mostren gairebé transparents al lector. I aquesta és la delícia: el viatge a través de les entranyes, els vicis, les pors i les virtuts de tots ells.

"Cada vegada que Vronski parlava amb Anna, esclatava als ulls d’ella una lluïssor joiosa, i un somriure de felicitat li torçava els llavis vermells. Hom hauria dit que feia esforços per tal de no palesar aquests símptomes de joia, però se li marcaven al rostre contra la seva voluntat. «Però, i ell?» Kitty se’l mirà i va horroritzar-se. Havia vist en ell allò que se li apareixia amb tanta claredat en el mirall del rostre d’Anna. On eren les seves maneres sempre tranquil·les i fermes, l’expressió despreocupada i calmosa del rostre? No, ara, cada vegada que s’adreçava a ella, acalava una mica el cap com si volgués caure de genolls als seus peus i tenia a l’esguard una expressió de submissió i de temença. «No vull ofendre —semblava dir cada vegada la seva mirada—, ans em vull salvar i no sé com.» Mai no li havia vist abans l’expressió que tenia en aquells moments el seu rostre."